8 de febrer de 2011

Gana voraç

Sí, tinc una gran sort: la meva filla és menjadora.
La pregunta de "et menja?" és una de les més freqüents en aquesta edat. Com que sóc de les de la banda del sí, m'estalvio múltiples consells sobre les millors tàctiques per a que mengin. I estic la mar de contenta!
Menja de tot, li agrada provar nous sabors, menja papilles, menja trossets, menja les peces de fruita senceres, menja llenties, li encanta la verdura, el peix, menja a casa, menja a la guarderia, menja amb la cullera, menja amb els ditets, menja els cereals infantils dissolts en la llet, menja els cereals "de grans" ... tot el que li oferim! És una passada, en aquest sentit.
Quan està malalta no menja quasi res, però ja no em fa patir, perquè sé que després es compensa la mar de bé.
Vaja, que no tinc cap queixa. Al contrari, a vegades al·lucino amb les grans quantitats que pot arribar a menjar. Vaig començar donant-li poc i cada cop he anat augmentant més. Doncs molts dies he d'improvisar i treure-li més coses, perquè només fa que dir "mé".
I menja a tot hora. Qualsevol moment que et veu traginar un iogurt per desar la compra a la nevera, o berenar un plàtan, o menjar una galeta, ella de seguida m'estira del braç perquè ho vol provar.
Entre les menjades sempre fa alguna pressa de pit, i en acabar quasi sempre també, ja que tan després de dinar com de sopar li dono el pit per adormir-la. I moltes vegades vol els dos. És una llima.
Quan s'apropa l'hora de sopar, em porta de la maneta cap a la cuina, ella mateixa es fica el pitet, i em senyala la trona. I a la que em despisto, ja hi puja ella sola! I si, un cop fet el menjar, quan ja el té quasi al davant l'he de deixar reposar perquè crema (inevitable amb les sopetes de la nit), només fa que assenyalar el plat. Aprofito aquell moment per jugar amb alguns ninotets que té a la taula de la cuina, però ella no treu l'ull de sobre al plat. I em mira volent dir, "mama, no et despistis".
No hi ha dubte de quan té gana.
Jo li ofereixo pràcticament de tot, si té gana deu ser perquè ho necessita. Però em faig creus de com pot menjar tant!
Si continua així aquesta nena ens buidarà la nevera a la mínima de canvi!

10 comentaris:

  1. Això és una sort!

    El meu fill gran també és molt bon menjador. No és que mengi grans quantitats però li agrada absolutament tot i la veritat és que és un descans perquè els pares que tenen fills mal menjadors ho pateixen molt :-(

    ResponElimina
  2. Doncs si, és una sort! Que duri, que duri!!!! per ecrt, tenim les mateixes trones (bé, jo en taronja i en verd)

    ResponElimina
  3. es una sort, de veritat, no haver de batallar. Però ves en compte, amb la nostra gran hem de controlar perquè des de el 6 està vigilada per el pediatra. Vol menjar massa. I es durissim dir-li que segons quines coses no pot o que ja en té prou... fa tanta pena. Però ho enten. En fi, que els extrems son sempre dolents, així que mai es pot acoseguir el super equilibri!

    ResponElimina
  4. Sí, aquestes trones són un èxit.Són com els cotxets de Casual Play, tothom els té!

    Kira, m'has deixat una mica preocupada...

    ResponElimina
  5. No et preocupis, només que no incentivis a que megi molt. Només això. No t'obsesionis. El fet es que des de que recordem, les mares ens han dit que per estar sa has de menjar molt i canviar aquest xip costa molt. Ara es petita, no et preocupis massa. Només estableix rutines i no facis una gràcia si vol menjar molt perquè no es pensi que es un joc. Res més. Sento haver-te preocupat.

    ResponElimina
  6. Kira, no passa res. Jo de seguida em preocupo! De fet no la incentivo gens a que mengi més del compte.
    Des de sempre, enlloc de ficar-li el plat ple a rebosar de bon principi li omplo poquet i si me'n demana més li'n dono. Crec que aquest és el camí a seguir i potser la clau de l'èxit de que mengi tant bé i de tot.
    A més, tot depen de la mare que s'ho miri. Hi ha mares acostumades a donar quantitats industrials als peques i segurament pensarien que la meva menja poquet...
    De totes maneres, merci per compartir la teva experiència!

    ResponElimina
  7. D'entrada, una puntualització que he pogut descobrir des de la meva pròpia experiència: molt o poc és relatiu en funció dels ulls que miren. Ma mare i ma sogra veuen just el contrari respecte la meva filla perquè els seus referents anteriors són diferents.

    Per la resta dir-te que ets una afortunada que no vull dir pas que has tingut sort, ja que crec que no és una qüestió d'atzar ans al contrari. Crec que heu fet i feu bona feina: li heu ofert sempre de tot i amb tot tipus de textures, li heu permés saber i conèixer quan té gana i quan no, l'heu fet menjar amb vosaltres, li heu deixat provar el vostre menjar...
    Sense espai al dubte, si la vostra filla menja bé i molt és gràcies a que ho esteu fent bé.

    Pel que ens expliques sempre, està clar que la vostra filla viu en una família que la fa sentir segura i això fa que tot rutlli molt millor. Felicitats!

    ResponElimina
  8. Bé només puc felicitar-te per la feina que heu fet. No crec que tinguis sort, que la vostre nena sigui així és gràcies a vosaltres. Molt bona feina.

    ResponElimina
  9. Gracies a totes pels comentaris!
    Elisenda, m'has fet emocionar i tot! :-)

    ResponElimina