1 de febrer de 2011

Els nens es mereixen un ¡hola!

Fa poc em queixava una mica de l'excés d'efusivitat d'algunes salutacions. Doncs el cap de setmana vaig viure el revers de la moneda.
A la meva filla li agraden molt els nens (bé, així escrit sona una mica malament!). Des de sempre, quan veu nens de la seva mida o una mica més grans que ella, va corrents a veure'ls.
Per tant, quan anem pel carrer o estem en un restaurant, interactuo una mica amb els altres pares. Res de l'altre món, lo típic: jo li dic a la meva filla que li digui hola al nen, la mare del nen li diu que si li vol donar la maneta...
La majoria de vegades són converses breus, que duren lo poc que dura l'estona en que els nens es "saluden". I no he tingut mai cap problema.
Però l'altre dia en un restaurant em vaig sentir molt incomoda. Nosaltres estàvem tots tres, i a la taula del costat dues parelles amb un total de quatre fills (un que encara era nadó, i els altres entre 1 i 4 anys). La nostra filla va estar dinant amb nosaltres, però, com és normal, al cap d'una estona va voler baixar. Voltava d'aquí cap allà i, s'atansava a la taula on estaven els altres nens. Els nens se la miraven i la tocaven. Jo tota l'estona veia el que feia la meva filla, i em vaig adonar que els altres pares ni tan sols se la van mirar.
No passa res, no hi ha cap obligació. Però ni tan sols quan els seus fills baixaven de la cadira i jugaven una estoneta amb la meva filla li van preguntar res. Jo, quan els nens estaven més aprop de la nostra taula que de la seva, li vaig preguntar a una nena com es deia. No em va contestar perquè segurament encara no sabia parlar, però els pares, que em van sentir, tampoc van dir res. L'únic que feien era mirar de reüll.
Caram, vaig pensar. Això ja és ser activament antipàtic. Perquè a vegades porta més feina ignorar a la gent que dir un hola una vegada i prou. I que quedi clar que els sentia parlar català, que no eren estrangers!
I així vam estar tota l'estona; els nens donaven voltes pel nostre voltant, però l'única mare que parlava amb ells era jo. Ella no parava de parlar a la seva manera i fer carícies als nens, i ells també jugaven amb ella. D'altra banda, procurava que la petita no molestés gaire, i quan estaven fora del meu camp visual m'aixecava per veure que tot anés bé. Ells només es dirigien als seus fills i semblava realment com si no la veiessin, a la meva filla. Era tan descarat que en alguns moments se m'escapava el riure al contemplar la desídia dels pares.
Finalment, al marxar, com fem sempre, vam dir adéu. Jo ho vaig dir bastant fort i la meva filla els hi feia adéu amb la mà als nens. Doncs ni un simple adéu va sortir dels seus llavis, i tampoc dels seus fills.
A mi m'és igual que no em saludin, ja m'he creuat amb molta gent antipàtica al llarg de la vida. Però em va saber greu per la petita, que devia trobar estrany que no li diguessin adéu
No sé si és que no trobaven la meva filla prou digna o si directament eren poc comunicatius! No m'havia passat mai.

Imatge de Helen Dardik

5 comentaris:

  1. Sembla que parlis del nostre futur...la meva nena encara és petita, encara no a fet els 9 mesos, però ja apunta maneres! Li encanta veure nens petits i sempre es posa super contenta! els vol agafar i fer-li abraçades...i ja veig que hi haurà moments que els nens passaran, normal, i em farà una mica de pena, perquè ella no entén que no li vulguin fer cas...però el cas que expliques em sembla una passada. Quina pobre gent...jo m'hagués posat com una moto.

    ResponElimina
  2. es tan normal avui en dia això... la gent no es educada, saludar costa tan poc! jo sempre ho faig, fins i tot al gimnàs que segur que te una norma oculta que no conec que diu que està prohibit saludar, això si, mirar-te el cul si que ho fan. Gent tonta! tu ni cas.

    ResponElimina
  3. Si noia, de gent maleducada el món n'és plè! (per cert, Kira, coincideixo en el tema dels gimnasos...). Jo intento que les meves filles sempre diguin hola, adéu, bon dia... però amb exemples així ho tenim difícil!

    ResponElimina
  4. Hi ha molta gent maleducada pel món. Deu ser molt difícil dir hola o adeu!

    ResponElimina
  5. Doncs jo sóc molt tímida i em fa vergonya parlar amb desconeguts pel carrer, ni que la meva nena s'acosti als seus.
    Lamento que us troveu amb gent maleducada, però a vegades pot ser que només siguin tímids com jo i que estiguin patint perque no s'atreveixen a obrir la boca. De veritat, m'encantaria ser més normal i atrevida, pero no em surt.
    La meva filla,peò, està ensenyada per saludar sempre, no vull que surti com jo :))

    ResponElimina