Popa?

Fa dies que volia parlar sobre com va la lactància, després de comentar en l'últim post sobre el tema la meva intenció de deixar de donar-li a demanda i limitar una mica les dosis.

Potser semblarà una mica incongruent que, d'una banda, estigui a favor de la lactància perllongada i que, d'altra banda, em sentís incòmoda quan la nena em demanava popa cada dos per tres.

Però, com vaig dir, no m'agradaven les situacions que es creaven, com per exemple que cada cop que anàvem a fer un cafè o a visitar a algú, el primer que havia de fer quasi abans de saludar era donar-li el pit a la petita que insistentment se'm tirava a sobre i repetia incansable la paraula màgica. Potser es tractava d'una fase que hagués passat, una traca final de les que parla l'Alba Padró al seu blog, però jo no vaig tenir paciència.

I penso que vaig prendre la decisió encertada, tant per ella com per mi. Bé, parlar per ella és una mica agosarat, però crec que és així. Ara gaudeix més quan anem a un lloc nou i la vergonya momentània del principi la passa amagada entre les meves cames en lloc d'entre les meves popes. I després ja es dedica a jugar tranquil.lament. I jo, clar, estic molt més còmoda.

Ara té 18 mesos i la lactància a demanda ja va tenir el seu temps, molt llarg.

Li dono exclusivament per dormir i en alguns moments molt excepcionals durant el dia si passa alguna cosa (per exemple, si es fa mal o li posen una vacuna). Per tant, li dono dues vegades al dia: per dormir la migdiada i per dormir a la nit. Cada vegada una popa diferent.

Però com que hi ha dies que es queda a dinar a la guarderia (i dorm allí) i hi ha nits que arribo tard i la posa a dormir son pare (sense popa), comença a haver dies en que fa només una presa, o cap. I a vegades hi ha una popa en concret que fa molt que no li dono, intento alternar-ho bé, però a vegades se m'oblida. Arran d'això pateixo una mica que se m'acabi la llet d'un dels pits, sé que hi ha dones que els hi passa i continuen la lactància amb una sola popa, tot i que em sembla una mica estrany.

I també començo a tenir sentiments contradictoris sobre el tema, ja que penso que potser aviat arribarà el dia en que no me'n demanarà més. Jo ara quan la porto al llit sempre li acabo donant, però espero que sigui ella la que m'ho demana. I cada cop ho fa més tard i amb menys insistència. Això sí, encara no perdona.

Però, per molt greu que em sàpiga, penso que és llei de vida. Gaudeixo de poder donar-li encara i espero acceptar-ho bé el dia que s'acabi.

En resum, que la restricció que vaig fer penso que va ser positiva. No va costar gens distraure-la quan me'n demanava durant el dia, simplement durant uns dies havia de tenir més recursos i idees per jugar. Encara ara hi ha alguns moments que em mira i em diu "popa?", amb un interrogant i cara d'espera. Ja sap que no n'hi toca durant el dia, però a vegades pregunta per si de cas. Però si li dic que no, que després de sopar, no insisteix massa. I si li dic que sí, que és l'hora d'anar a dormir i que li donaré popa, fa un gran somriure que m'encanta i intento assaborir al màxim.

I així estem.