El collit

La nostra filla dorm amb nosaltres des dels primers dies, al nostre llit. En un principi, va ser un fet instintiu, de protecció: així era més fàcil atendre-la, contemplar-la, donar-li el pit, adormir-nos..

Amb el pas del temps, vam saber que aquest fet és una pràctica comú, amb nom propi: el collit. I que molts professionals de la salut la recomanen.
De fet, que els nens dormin sols és un fet relativament nou, d'aquest últim segle, i de la nostra cultura occidental. A més, és molt difícil que ho facin a gust, ja que els nens estan "programats" genèticament per a despertar-se sovint i els hi costa molt tornar a adormir-se si estan sols. Els llibres que "ensenyen" els nens a dormir es basen en deixar-los plorar, fins que ells, esgotats, tornin a adormir-se.

El collit fa que no hi hagi tants problemes, i que les nits siguin més plàcides. A casa nostra no se sent cap plor quan tots tres som al llit.

A més, practicar-lo aporta gran quantitat de beneficis:
1. Despertars sincronitzats entre el nadó i la mare.
2. Disminució del plor nocturn. Per tant, millor son pel pare, la mare i el nadó. (La tira còmica de la nova entrada de popetaines és molt clara al respecte!)
3. Els nadons que dormen amb els pares són alletats el doble de vegades i fins a tres vegades més temps que els que dormen sols.
4. Millor desenvolupament afectiu. Ja que li proporciones atencions durant les 24 hores del dia.
5. Menys síndrome de la mort sobtada del nadó, sempre que es prenguin les mesures de seguretat bàsiques per evitar aixafaments. Al Japó, on es practica molt el collit, hi ha un índex molt baix d'aquesta síndrome.
6. Els nens tenen menys fases de son profunda i més de son superficial, que és quan es desenvolupa més el seu cervell.

També té alguns inconvenients, ja que fa més difícil la vida de parella. Ara, al llit, som una família: la nostra filla està entre nosaltres, tan física com emocionalment.

Jo estic molt contenta amb aquesta decisió, tot i que socialment aquí no està molt acceptat. Abans de parir, ni tan sols sabia que era una possibilitat. Ara no m'ho imagino de cap altra manera. Adormir-nos donant-li la maneta a la nostra petita és el millor moment del dia!

"Aquesta nena va massa tapada"

Sortir de passeig amb un nadó socialitza molt. De fet, ja des de l'embaràs, la panxa és un punt d'atracció que fa que molts desconeguts et diguin coses pel carrer.

En principi, quan la gent és simpàtica i amable, no em molesta gens parlar-hi i comentar les quatre cosetes típiques (Té X mesos.; És diu tal; Sí, és molt boneta; Sí, la crio; ..).
Però el que més em molesta és entrar a les botigues. Totes les mares que anem amb cotxet sabem que, per molt plàcidament que dormin, un cop parem de rodar i ens parem, els nens es desperten i, sovint, ploren. Què hi farem, els hi agrada el moviment!
I davant un nen que plora, aquí sí que s'obre la veda! Tothom a opinar!
Normalment, comencen per mirar-me amb estranyesa i preguntar-me: "Què li passa? Perquè plora?"
Internament penso que si tingués la resposta de perquè ploren els nadons, faria temps que estaria vivint en una illa paradisíaca.
Jo em faig la despistada: ara ha començat, estava tan tranquil·la....
I llavors ja comencen:
- Aquesta nena va massa tapada; - Té gana. Quan li toca?;- Té soneta, pobreta.; - Que li fa mal la panxeta?
I jo em vaig fent petita, mirant al meu voltant i pensant que sóc la mare de la criatura i que no podran amb mi!!
Ara, automàticament, quan plora, m'avanço i dic un motiu, el que sigui: "És que se m'ha fet tard i té gana" o "Avui li costa dormir". D'aquesta manera, sabent el perquè, sembla que la gent es queda més tranquil.la i tu quedes com una mare experta que saps el que li passa al teu fill.
Ah! I normalment, t'atenen més ràpid.

"Parir és un parèntesi"

Acabo de veure l'entrevista que el Jaume Barberà va fer a la doctora Eulàlia Torras de Beà al programa Singulars. Tracta el tema de les guarderies i com afecten aquestes al desenvolupament dels nens. La doctora opina que les guarderies no poden criar saludablement als nens que hi van de molt petits i que s'hi estan moltes hores, i creu inclòs que es frena el seu desenvolupament.

L'entrevista m'ha fet pensar bastant sobre el que vull fer amb la meva filla. A vegades es dóna per suposat que a partir de l'any, encara que la mare no treballi o ho faci poques hores, els nens aniran a la guarderia. Almenys jo, abans de parir, ho donava per fet.

Ara no ho tinc tan clar. És una opció més, però s'ha de sospesar.

La frase que més m'ha agradat de l'entrevista, tot i que no la diu directament la doctora, és la que dóna títol a aquesta entrada. Tenir un fill és un parèntesi, i dura molt més que els quatre mesos que ens dóna l'Estat. Durant el primer any de vida, els nostres fills ens necessiten molt aprop: acompanyant-los en el descobriment del món, en l'alimentació, en el dormir... Penso que és molt important realitzar bé aquest parèntesi, ja que com diu l'Eulalia Torras de Beà, no el farem gaires vegades a la vida. I fer-lo ens donarà beneficis a tots. Jo, tot i que abans era una persona molt activa, gaudeixo molt de la dedicació quasi en exclusiva a la meva filla. I ella, com molts estudis estant demostrant, com més atencions rebi de petita, més independent serà de gran.

Imatge de Pablo Picasso

Com s'adormen els nens?

Una de les coses que més em sorprèn dels nadons és el fet que, encara que tinguin molta son, els hi costi tant adormir-se.
Estic convençuda que allò que diuen els llibres de "crear un clima silenciós, seguir les mateixes rutines, deixar-los al bressol i que els nens dormiran sols" és un mite que ens venen als pares.

A mi em costa molt fer dormir la meva filla, sobretot durant el dia en que sempre està amb els ulls ben oberts com taronges. Ara he aconseguit que dormi una mica a mig matí i faci la migdiada. Però no ho fa cada dia, ni mai el mateix temps. La meva "operació son" és la següent:

- Normalment, se m'adorm popant. Fins aquí és fàcil. El problema ve quan la vull deixar al llit que sovint se'm desperta! He arribat a estar estona immobilitzada amb ella als braços per a que no se'm despertés (crec que totes les mares ho fem!)
- Quan està molt neguitosa i plorant de son, a vegades no vol ni el pit. Llavors la vaig bressant i cantant fins que se'm queda K.O.
- La millor manera: Sortir a fer un passeig amb el cotxet! Son segura.

Les nits les tinc més controlades: cap a les 8 li dono la popa estirada al llit i llavors se m'adorm unes quantes hores seguides (no més de quatre). I desprès es va despertant, però com dorm al nostre llit, la fico ràpid al pit i quan acaba ens tornem a adormir les dos amb relativa facilitat.

Els dies que treballo i es queda amb els padrins, normalment dorm molt, i sense tants preliminars. I jo em pregunto com s'ho fan, perquè jo no me'n surto!

Els meus problemes amb la lactància

Sembla que donar el pit hagi de ser un fet instintiu, tant per part del nadó com per part de la mare. En realitat requereix un aprenentatge i els primers dies, en el meu cas, van ser difícils. Faré un recompte dels problemes que he anat tenint i com els he solucionat:

1. Clivelles: Són unes ferides que apareixen al mugró causades per la mala posició al popar. En vaig tenir les dues primeres setmanes, i és bastant dolorós. La solució és insistir molt en una bona postura del nen i que tingui la boca ben oberta, amb els llavis cap a fora. Mentre no es curen el Purelan és de gran ajuda!

2. Inici de mastitis: És una infecció del pit, i es nota perquè hi ha una part del pit que s'envermelleix una mica. A mi no em va arribar a causar febre, perquè me la van detectar a temps. Ho vaig solucionar prenent antiinflamatoris, assegurant-me de buidar bé la popa en cada presa i canviant sovint les postures a l'hora de donar al pit.

3. Dolor als mugrons: Quan ja havia superat l'inici de mastitis, vaig començar a sentir un dolor molt intens al mugró (del d'aguantar-se les llàgrimes) a l'inici de cada presa. No tenia febre, l'aparença del pit era normal, però em feia molt mal. El pediatre de la meva filla em va atendre (no tots ho fan) i vaig començar un tractament d'antibiòtic durant quinze dies. Res, el dolor continuava igual. Vaig descansar una setmana, i a tornar-hi amb l'antibiòtic. Tampoc vaig notar millora. Ja pensava que el tractament era l'equivocat, o que no em feia efecte. Vaig començar la tercera ronda d'antibiòtic sense gaire fe, i finalment aquesta va ser la bona. Al cap de pocs dies vaig deixar de sentir mal.

4. Obstrucció d'un conducte: Quan una mica de llet queda retinguda en una part del pit i es forma un bultet. Fa mal i s'ha de treure. Com? Doncs aplicant calor a la zona i fer un lleuger massatge. I assegurar-se que el nadó faci pressió en aquesta zona quan popa (canviant postures).

5. Candidiasi del mugró. Són uns fongs que apareixen al mugró i/o a la boca del nadó (en forma d'unes taques blanques que es diuen muguet). No en vaig arribar a tenir, però vaig fer-me el tractament durant uns dies per a descartar-ho. Diuen que fa molt mal, sobretot quan s'acaba la presa.

A dia d'avui no sento ja cap dolor al donar el pit. Espero continuar així!

Passant un refredat

Aquests dies la meva filla està molt refredada. Com a mare principiant, viure la seva primera petita "malaltia" ha estat molt dur!! La veritat és que ho passen malament: mocs, tos, esternuts, una mica de febre, ulls vidriosos, molta son...

Per sort no ha perdut la gana ni el somriure. Però a la cara se li nota que no es troba gens de bé, i no està per romanços. La rutina de cada dia ha deixat de ser jugar amb la manta d'activitats i els sonalls per passar a incloure el suero, l'aspirador nasal, el termòmetre i l'apiretal.
I molts mimos, és clar! Em sap greu que estigui passant per això. Com a mare em sento inclòs una mica culpable (no la vaig tapar prou? la vaig tapar massa?). I en certa manera també és com si jo estigués compartint el refredat amb ella, ja que l'estic vivint casi en primera persona. I això que és només un constipat!
En fi, que espero amb moltes ganes que torni a ser la nena activa de sempre!

Imatge de Hekinan Medical Association

La meva experiència amb els "còlics"

Durant les primeres setmanes de vida, la meva filla plorava molt tots els vespres.
Influenciats pel que diu la gent i pel que sembla passa a molts nadons, vam pensar, escèptics, que tenia còlics.
La passejàvem per casa en la típica posició panxa avall i anàvem passant les hores, entre plors desesperats.
La situació no va millorar fins al cap d'unes setmanes, quan finalment vaig entendre què volia dir donar el pit a demanda.
Què té a veure una cosa amb l'altra? En el meu cas, tot.
Els primers dies, quan plorava tant, si feia poca estona que havia popat, intentàvem distreure-la: pensava que no podia ser que tingués gana si feia menys de mitja hora que havia menjat.
I potser no, no tenia gana. Però necessitava el contacte. La solució als "còlics" va ser donar-li la popa sempre que plorava.
I no només això. A partir d'aquell moment, la meva filla va començar a canviar les rutines: estava més tranquil·la, dormia més hores seguides...
Amb aquest escrit no vull minimitzar els problemes de gasos que tenen molts nadons. Simplement explico la meva experiència. Nosaltres no ens vam creure que tingues còlics. Si ens ho haguéssim cregut, encara estaríem tots els vespres passejant menjador amunt i avall amb una nena que el que volia en aquelles hores era el cònsol i seguretat que sentia en estar al pit.

Imatge de Gustav Klimt

Vull que li surtin les dents!!

D'aquesta manera m'estalviaré els pronòstics que molts fan sobre el tema!

Des que la petita tenia tres mesos, molta gent del meu entorn va començar a mostrar molt interès en que li sortissin les dents. I relacionen molts fets amb això:

- Fa moltes babes, les dents li estan sortint!
- Es fica molt la mà a la boca, li deuen molestar les dents.
- A fulanito de tal, ja n'hi han sortit dos!
- Està inquieta, pobreta, deuen ser les dents!
- I que faràs amb el pit, ara que li sortiran les dents?

Em parlen de pomades, mossegadors, de que farà les caques "lletjes"....

Jo a ella no li he notat res estrany. La veig tranquil·la i feliç, i gaudeixo de les rialles que em regala amb el seu somriure desdentegat.

Potser la gent té raó i la sortida de les dents és imminent. Però tenint en compte que poden faltar encara molts mesos per aparèixer, deixem que la naturalesa segueixi el seu curs!!

Quatre mesos

Avui la nostra "peque" fa quatre mesos. Recordo la matinada en que marxàvem cap a l'hospital, sentint les contraccions i plens d'il.lusió cap a la nova vida que ens esperava. Fins al moment abans d'entrar a la sala de parts ets una dona embarassada. preocupada bàsicament per sentir les puntadetes, i quan en surts ja ets una mare davant d'un mon desconegut. Recordo que els dies abans la gent em preguntava si em feia por el part, jo sempre contestava que el que em feia por és el que venia desprès.
I que ve després? Doncs una bombolla en la qual estàs tu i el teu fill, on el que més et preocupa del món són les coses més primàries: que mengi, que dormi, que faci caques i pipi. Qualsevol alteració en aquestes comporta molts patiments.
I la resta de la realitat queda mooolt lluny. Crec que si hagués començat una nova guerra mundial durant aquests mesos jo ni me n'hauria assabentat. I si ho hagués fet, segurament hauria restat tan tranquil·la alimentant a la meva filla, pensant "després m'ho expliques".
Tot just ara, amb l'inici a la feina, començo a endinsar-me de nou en la realitat. Em sorprenc parlant de temes variats amb els companys de feina, interessant-me per les notícies.. Però sense acabar-hi d'entrar del tot.
Estic encara dins de la bombolla. La meva filla és el centre del món i la resta són petits sàtel.lits que apareixen de tant en tant.

Lactància materna. Els inconvenients

Les avantatges són bastant conegudes. Els inconvenients potser no tant...

1. Dolor: A nivell físic, l'inconvenient més gran és el dolor que podem sentir algunes mares. Normalment és causat per una mala posició, però també hi ha d'altres causes. (En parlaré un altre dia en detall, ja que he patit dolors de tot tipus).

2. No hi ha horaris: A nivell emocional, el fet que sigui a demanda costa d'entendre al principi. Ja ho diu la paraula, a demanda vol dir donar-li sempre que en vulgui. No cal mirar el rellotge. És igual si fa cinc minuts que li has donat. Quan ella en vol, se li ha de donar. Hi havia tardes en que estava hores asseguda amb ella a la butaca. El que diuen moltes mares, de que no hi ha temps per res, és cert. Afortunadament, aquesta fase nomès dura les primeres setmanes.

3. Inseguretat: Quan dones el pit, l'alimentació del nadó depèn de tu. Això és molt maco de dir, però també és una font de preocupacions. La meva filla ha estat per sota la mitjana en quant a pes des del principi, i és inevitable pensar que potser la teva llet no és prou bona, que potser no en té suficient... Per sort, el pediatre sempre em va tranquil·litzar i les lectures del Carlos González també ("la meitat dels nens estan per sota de la mitjana") i ara sé que ella pren tot el que necessita.

4. Estètica: Un altre inconvenient és que et passes els primers mesos de la lactància amb unes popes duplicades de mida, amb tots els inconvenients que això suposa (no poder portar segons quina roba, no poder dormir panxa avall...).

5. Set: No és un problema molt gran, però s'ha de tenir aigua sempre a l'abast. La sensació de deshidratació és molt gran.

6. Abstinència: No poder beure cafeïna ni alcohol. Bé, de fet ja portava tot l'embaràs així, i no ho he trobat a faltar. A més, sí que se'n pot prendre una quantitat molt moderada.

7. Dependència: No pots deixar el teu fill durant les primeres setmanes, ja que no es bo que prengui la teva llet en biberó fins que no estigui ben instaurada la lactància. Però, realment, quina mare vol deixar el seu fill, ni que sigui unes hores, durant les primeres setmanes?

8. Extracció incòmoda: Quan t'incorpores a la feina, per seguir donant-li la teva llet, te l'has de treure amb el tirallets, que és bastant feixuc, almenys per mi de moment.

9. Mal dormir: També es diu que els nens alimentats amb el pit es desperten més sovint durant la nit. La meva filla es desperta moltes vegades, és cert. La meva mitjana de son fa mesos que és molt escassa.

10. Logística: Donar el pit fora de casa a vegades pot ser un inconvenient. Sobretot a l'hivern, fa fred i no et pots asseure en un parc. En els bars, n'hi ha que tenen cadires molt incòmodes, has de mirar que no es fumi.....

Lactància materna

Quan estava embarassada vaig tenir la sort que em recomanessin el llibre "Un regalo para toda la vida", del pediatre Carlos González. Haver-lo llegit m'ha fet sentir més segura com a mare en molts aspectes, i en concret, en el de la lactància materna.
Segons el Carlos González la lactància no és un de les opcions a l'hora d'alimentar el bebè: es la manera de fer-ho. Evidentment, tothom és lliure de fer el que vulgui, però s'ha de tenir clar que la llet artificial és una imitació poc aconseguida de la llet de la mare. No són comparables. Aquí van algunes de les moltes avantatges de l'alletament matern:

1. La llet materna proporciona al nadó anticossos que el protegeixen i el protegiran d'infeccions en un futur. Té una gran quantitat de nutrients i defenses que no estan presents en la llet artificial.
2. La llet s'adapta a les necessitats que té el nadó a cada moment. No és la mateixa la llet del primer mes que la de més endavant.
3. Els nens alimentats al pit tenen menys al.al·lèrgies i menys risc d'obesitat. També està comprovat que requereixen menys hospitalitzacions.
4. La llet materna és més fàcil de digerir i fa que els nadons no tinguin tants còlics.
5. És molt més còmode i barat que utilitzar biberons: no cal esterilitzar, ni preparar les fórmules, ni endur-te la llet a tot arreu on vas.
6. La llet materna adquireix els sabors dels aliments que menja la mare durant el dia. És a dir, cada dia pot tenir un sabor diferent.
7. Estudis recents suggereixen que els nens alimentats exclusivament amb llet materna durant els 6 primers mesos tenen un coeficient intel·lectual d'entre 5 i 10 punts més elevat que els nens alimentats amb llet artificial.
8. La Síndrome de la Mort Sobtada del Lactant té menys incidència en nens alimentats a pit.
9. També té avantatges per la mare: la succió del pit fa que la recuperació uterina sigui més ràpida i eficaç, es perd menys ferro (en no tenir la regla durant l'alletament), hi ha menys risc de càncer de mama i d'ovari.
10. S'estableix un vincle afectiu entre mare i fill molt important. L'alletament no té únicament valor nutritiu pel nen, sinó que és cònsol i contacte.

Donar el pit té també inconvenients: no és fàcil i pot ser dolorós al principi. Un altre dia parlaré dels meus problemes amb la lactància. Però a pesar d'aquests, crec que alletar la meva filla és una de les millors decisions que he pres.

Paraules

Aquest últim any he integrat un munt de paraules noves al meu vocabulari. Ser mare també enriqueix el lèxic! Ja des de l'embaràs i ara durant la maternitat, estic dient molt sovint paraules fins ara desconegudes o gairebé mai pronunciades. Allí van:

toxoplasmosi, triple screening, amniocentesi, contraccions de braxton hicks, maniobra de Hamilton, oxitocina, perineu, fòrceps, episiotomia, epidural, cesària, meconi, calostre, puerperi, loquis, Maxicosi, McLaren, Isofix, muguet, angioma, apiretal, collit, xumet, popar, tirallets, synflorix, pneumococ, rotavirus, pelele, Purelan, immunoglobulines, mastitis, clivella, pell atòpica, Nutracell......


Ah! Avui la petita ha menjat 130 ml. Conclusió: que farà el que voldrà. Suposo que hi haurà dies que tindrà molta gana i es beurà tota la llet, i d'altres en que no en tindrà tanta i m'esperarà.

El tirallets (2)

Dimarts al matí. Mentre la petita està distreta veient com esmorza el seu pare, em refugio a l’habitació amb el meu “enemic” tirallets. Aquest cop vaig extremar el ritual pre-extracció: tovallola d’aigua calenta i massatge a la popa. I respirar fons. De tota manera, sabia que no me'n sortiria gens.
70 ml amb 5 minuts!! Un èxit!
I així de bé va anar durant tot el matí. Vaig marxar a treballar deixant uns 250 ml a la nevera i sentin-me com una fàbrica lletera que ha assolit una bona producció.
En fi, que allò que un dia es veu molt negre no ho és tant al dia següent! I de veritat dic que si jo em puc treure llet, tothom pot fer-ho. Ja ho donava per perdut.

I ara bé lo millor de tot: La petita va prendre 60 ml durant les cinc hores que vaig ser fora.
I el segon dia que la vaig deixar, doncs no va prendre res.
Demà serà el tercer, a veure que passa.

Ahir em preocupava que prengués massa i jo no li pogués proporcionar. Avui em preocupa el fet de que no prengui res.

Imatge de Banksy

El tirallets (1)

Aquesta setmana m’he incorporat de nou a la feina. El dimarts va ser el primer dia que “abandonava” durant cinc hores a la meva filla. Per tant, el dilluns va ser el meu dia d’amor-odi amb el tirallets, ja que vull que la petita continuï prenent llet materna mentre jo no hi sóc. Bé, més que amor-odi, el dilluns va ser el dia de l’odi total al tirallets. I tot perquè vaig cometre una sèrie d’errors:


1.Marcar-me un objectiu massa alt. La infermera em va dir que pel seu pes i mesos, la petita pren uns 110 ml per pressa. Com que no volia que faltes llet i com que sóc molt patidora vaig pensar en deixar uns 300 ml. Sóc una exagerada, ja ho sé, però pensava que com que el biberó raja més ella prendria més i per si de cas, i perquè no falti...

2. No fer proves abans. Fa un mes vaig haver-me’n de treure i va resultar bastant fàcil. Per tant, em vaig confiar i m’hi vaig ficar tan sols un dia abans de tornar a la feina. Resultat: El dilluns al matí em disposo a realitzar la primera extracció i no en surt ni una gota.. Jo sóc molt aprensiva, i la sola idea de pensar en el fet d’estar-me “munyint” em posa molt nerviosa. Al cap de deu minuts, hi havia quatre gotes al fons del biberó, ben just uns 20 ml.

3. Provar-ho en moments estressants. Vist l’èxit del primer intent, el dilluns va ser un matí molt trist i desesperant.. La petita, a més, em reclamava molt i no vaig poder tornar a provar de treure-me’n fins a primera hora de la tarda. Res, una altra vegada molt poca cosa. I ja quedaven menys de 24 hores per tornar a la feina…
També s’ha de dir que el meu tirallets no és com el que surt a la fotografia, sinó que és un model molt antic, que segons com no fa bon contacte i fa un soroll horrorós.

4. Pensar que no ho aconseguiria: Vaig anar a dormir ben convençuda que no em podria treure MAI la meva pròpia llet i que hauria de donar-li llet artificial.

Començo bloc

Ser mare és un aprenentatge constant. Cada dia està ple de noves il·lusions i alegries, però també de noves preocupacions i nous dubtes.

En aquest bloc aniré escrivint el meu dia a dia com a mare principiant. Explicaré com la meva filla, que ara té tres mesos i tres setmanes, es va fent gran i com em sento jo com a mare.

Tot és nou i tot suposa un repte, ja que com qualsevol mare ho vull fer tot el millor possible. I tot l’esforç mereix moltíssim la pena. El somriure de la meva filla és la millor recompensa.

Imatge de Luis Parejo