Sortir de passeig amb un nadó socialitza molt. De fet, ja des de l'embaràs, la panxa és un punt d'atracció que fa que molts desconeguts et diguin coses pel carrer.
En principi, quan la gent és simpàtica i amable, no em molesta gens parlar-hi i comentar les quatre cosetes típiques (Té X mesos.; És diu tal; Sí, és molt boneta; Sí, la crio; ..).
Però el que més em molesta és entrar a les botigues. Totes les mares que anem amb cotxet sabem que, per molt plàcidament que dormin, un cop parem de rodar i ens parem, els nens es desperten i, sovint, ploren. Què hi farem, els hi agrada el moviment!
I davant un nen que plora, aquí sí que s'obre la veda! Tothom a opinar!
Normalment, comencen per mirar-me amb estranyesa i preguntar-me: "Què li passa? Perquè plora?"
Internament penso que si tingués la resposta de perquè ploren els nadons, faria temps que estaria vivint en una illa paradisíaca.
Jo em faig la despistada: ara ha començat, estava tan tranquil·la....
I llavors ja comencen:
- Aquesta nena va massa tapada; - Té gana. Quan li toca?;- Té soneta, pobreta.; - Que li fa mal la panxeta?
I jo em vaig fent petita, mirant al meu voltant i pensant que sóc la mare de la criatura i que no podran amb mi!!
Ara, automàticament, quan plora, m'avanço i dic un motiu, el que sigui: "És que se m'ha fet tard i té gana" o "Avui li costa dormir". D'aquesta manera, sabent el perquè, sembla que la gent es queda més tranquil.la i tu quedes com una mare experta que saps el que li passa al teu fill.
Ah! I normalment, t'atenen més ràpid.
Però el que més em molesta és entrar a les botigues. Totes les mares que anem amb cotxet sabem que, per molt plàcidament que dormin, un cop parem de rodar i ens parem, els nens es desperten i, sovint, ploren. Què hi farem, els hi agrada el moviment!
I davant un nen que plora, aquí sí que s'obre la veda! Tothom a opinar!
Normalment, comencen per mirar-me amb estranyesa i preguntar-me: "Què li passa? Perquè plora?"
Internament penso que si tingués la resposta de perquè ploren els nadons, faria temps que estaria vivint en una illa paradisíaca.
Jo em faig la despistada: ara ha començat, estava tan tranquil·la....
I llavors ja comencen:
- Aquesta nena va massa tapada; - Té gana. Quan li toca?;- Té soneta, pobreta.; - Que li fa mal la panxeta?
I jo em vaig fent petita, mirant al meu voltant i pensant que sóc la mare de la criatura i que no podran amb mi!!
Ara, automàticament, quan plora, m'avanço i dic un motiu, el que sigui: "És que se m'ha fet tard i té gana" o "Avui li costa dormir". D'aquesta manera, sabent el perquè, sembla que la gent es queda més tranquil.la i tu quedes com una mare experta que saps el que li passa al teu fill.
Ah! I normalment, t'atenen més ràpid.
A nosaltres ens passava (sobretot quan la Vera era més petitiona) sovint. Però si t'hi fixes, nosaltres fem igual. Quan estem amb amics amb fills petits, també mirem d'endevinar què li passa, i gosem fins hi tot aconsellar els pares! Suposo que és inherent a la condició humana. No es fa amb mala fè, tot hi que ens ho pugui semblar! Però la teva tàctica és la més eficaç: Talles el joc de seguida.
ResponEliminaHola Jaume!
ResponEliminaLa veritat és que sí que em funciona, sobretot els dies en que no tinc ganes d'escoltar opinions!
Jo també penso que la gent no ho fa amb mala intenció, i que tots hi caiem un moment o altre. A mi m'agrada saber les opinions de la familia i els amics (també els del blog!), però els comentaris dels desconeguts a vegades són molt inoportuns.
A reveure,
Onavis