11 de març de 2010

Quatre mesos


Avui la nostra "peque" fa quatre mesos. Recordo la matinada en que marxàvem cap a l'hospital, sentint les contraccions i plens d'il.lusió cap a la nova vida que ens esperava. Fins al moment abans d'entrar a la sala de parts ets una dona embarassada. preocupada bàsicament per sentir les puntadetes, i quan en surts ja ets una mare davant d'un mon desconegut. Recordo que els dies abans la gent em preguntava si em feia por el part, jo sempre contestava que el que em feia por és el que venia desprès.
I que ve després? Doncs una bombolla en la qual estàs tu i el teu fill, on el que més et preocupa del món són les coses més primàries: que mengi, que dormi, que faci caques i pipi. Qualsevol alteració en aquestes comporta molts patiments.
I la resta de la realitat queda mooolt lluny. Crec que si hagués començat una nova guerra mundial durant aquests mesos jo ni me n'hauria assabentat. I si ho hagués fet, segurament hauria restat tan tranquil·la alimentant a la meva filla, pensant "després m'ho expliques".
Tot just ara, amb l'inici a la feina, començo a endinsar-me de nou en la realitat. Em sorprenc parlant de temes variats amb els companys de feina, interessant-me per les notícies.. Però sense acabar-hi d'entrar del tot.
Estic encara dins de la bombolla. La meva filla és el centre del món i la resta són petits sàtel.lits que apareixen de tant en tant.

4 comentaris:

  1. Hola mare,
    M'agrada sentir com expresses el que sents. Jo he estat fa 8 mesos de nou mare i la meua experiència m'ha confirmat que cada fill és un nou món per conèixer la maternitat...cada fill és una petita joia diferent i única, i el més gratificant és que juntes brillen més, el que et vull dir és que tenir un germà li ha anat molt bé al meu primer fill i encara que potser ha tingut un pèl de celets veig que en definitiva són un petit equip, i quan els miro penso mira :-Ja es tenen un a l'altre- i així, sembla que em trec un patiment, perquè com ja saps i aniràs descobrint tenir fill és també patir ( però recompensa).
    Merci per aquest blog tan emotiu i tan fet a la mida del fet de ser mare.
    Molta salut i molta felicitat.
    Vane de Targa

    ResponElimina
  2. Hola Vane,

    Quina sorpresa!
    T'agraeixo molt el teu comentari on comparteixes la teva experiència. És molt bonic el que dius, i molt interessant.
    Espero que ens veguem aviat per Targa, o per aquí.
    Una abraçada

    ResponElimina
  3. Hola Vane i Onavis,

    Carai! quines mares hi ha avui, responsables,traballadores... ja poden estar contens els pares i les criatures, els padrins ho estem molt.

    El tripadrí.

    ResponElimina
  4. Vam tenir la mateixa sensació, per circumstàncies vam estar 2 mesos a la UCIN de Sant Pau a BCN i la sensació va ser que el món havia implosionat i només quedava l'apartament que vam llogar a corre-cuita i l'hospital, i fins els carrers més propers quedaven difuminats i només prenien forma quan havíem d'anar a comprar entre presa i presa de la petita... és definitivament una altra dimensió. Poc a poc però aniràs aterrant, al mateix temps que la teva petita tingui més i més curiositat pel món que l'envolta, a més a més dels seus pares que representen tot l'univers conegut i la seguretat anhelada

    ResponElimina