14 de març de 2010

La meva experiència amb els "còlics"

Durant les primeres setmanes de vida, la meva filla plorava molt tots els vespres.
Influenciats pel que diu la gent i pel que sembla passa a molts nadons, vam pensar, escèptics, que tenia còlics.
La passejàvem per casa en la típica posició panxa avall i anàvem passant les hores, entre plors desesperats.
La situació no va millorar fins al cap d'unes setmanes, quan finalment vaig entendre què volia dir donar el pit a demanda.
Què té a veure una cosa amb l'altra? En el meu cas, tot.
Els primers dies, quan plorava tant, si feia poca estona que havia popat, intentàvem distreure-la: pensava que no podia ser que tingués gana si feia menys de mitja hora que havia menjat.
I potser no, no tenia gana. Però necessitava el contacte. La solució als "còlics" va ser donar-li la popa sempre que plorava.
I no només això. A partir d'aquell moment, la meva filla va començar a canviar les rutines: estava més tranquil·la, dormia més hores seguides...
Amb aquest escrit no vull minimitzar els problemes de gasos que tenen molts nadons. Simplement explico la meva experiència. Nosaltres no ens vam creure que tingues còlics. Si ens ho haguéssim cregut, encara estaríem tots els vespres passejant menjador amunt i avall amb una nena que el que volia en aquelles hores era el cònsol i seguretat que sentia en estar al pit.

Imatge de Gustav Klimt

2 comentaris:

  1. ... i si féssim més "pell amb pell"? És probable que molts dels "problemes" que tenen els nostres fills/es se solucionarien.
    Diuen que a l'Àfrica hi ha poc o gens còlic. Potser és que fan més contacte amb les cries que nosaltres...

    ResponElimina
  2. Teniu raó. A mi em va funcionar.
    Jo vaig tenir la sort d'estar ben aconsellada, el vostre grup em va servir molt.
    La llàstima és que no tothom ho entèn així. En la nostra societat, quan un nadó plora molt el primer que et diu la gent és que té còlics.

    ResponElimina