Una altra manera de fer-la dormir

Des de sempre, anar en cotxe amb la petita ha estat molt fàcil.
Recordo els primers viatges en que anava sola amb la nena i parava de tant en tant per a veure si tot anava bé. Al principi patia una mica perquè com que anava al seient del darrere amb el Maxi Cosi no la veia i se'm feia estrany el silenci que hi havia quan anava en cotxe.
La causa del silenci és que pràcticament sempre es quedava profundament adormida als pocs minuts d'estar al cotxe. I encara li passa ara.
Per tant que, sabent-ho, aprofito a fer els desplaçaments una mica llargs quan ella ha de dormir. Les tardes que anem a casa del padrí, per exemple, aprofito a donar-li el sopar quan som allí. I desprès fins i tot li poso el pijama perquè ja sé que durant el viatge s'adormirà. I sí, hi ha dies que costa més que d'altres, però quan arribem a l'entrada del poble sempre està amb els ulls tancats. El trajecte dura el just per a que agafi el son!
Un cop a casa, hi ha dies de tot. A vegades l'agafo a pes i la poso al bressol sense que es desperti. D'altres, li he de donar una mica de popa abans no es torni a quedar adormida. Però quasi sempre és un èxit, comparat amb l'estona que hem d'estar a vegades per fer-la dormir.
I també intentem fer coincidir els desplaçaments llargs amb les seves migdiades i així tot va com una seda. Vaja, que de moment no ens calen moltes distraccions al cotxe perquè sempre cau en braços de Morfeu.
L'únic inconvenient és que evito fer viatges en hores en que no m'interessa que s'adormi, com per exemple les set de la tarda, ja que sinó anem destarotats tot el vespre. Però a banda d'això, tot són avantatges!

Imatge de Ana Martín Larrañaga

Fem una trobada?

Fa temps que es fan trobades de mares blocaires i les mames catalanes també volem! L'altre dia, parlant amb l'Anna vam pensar que estaria bé fer un sondeig per saber si us vindria de gust fer una trobada i conèixer-nos en persona! Nosaltres en tenim ganes! Ens agradaria molt fer un dinaret estiuenc aquest agost, un dinar familiar amb una família una mica especial, la nostra tribu de mames blocaires!

Una proposta seria fer un dinar en una casa rural situada entre Lleida i Barcelona, com per exemple el Penedès, l'Anoia o pels voltants.

La idea de la casa rural és bàsicament per a que els nens puguin jugar amunt i avall i per a que nosaltres tinguem més temps i més coses a fer abans o després del dinar.

Bé, com diem, aquesta és una idea. La qüestió important és saber quanta gent tindria ganes de fer una trobada, quines dates ens van millor i a partir d'aquí proposar el lloc final.

Qui s'apuntaria? Podeu deixar un comentari en aquest post o enviar un mail a onavis79@yahoo.es i en parlem!

"Tí"

Sí, després de setmanes en que la meva petita només fa que dir que no a tot el que li preguntes, en totes les entonacions possibles, ara de tant en tant ens regala algun "tí".
Portem mesos en que la paraula que sempre té a la boca és el no. I n'hi ha de molts tipus. Hi ha el "no" sec i brusc, el que s'acompanya amb el gest de negació amb el cap, el "no" meditat que sembla expressat després d'una llarga reflexió, el "nooooo" que sembla que vulgui dir "de cap manera, mama", el "no" dit entre crits i llàgrimes....
- Quan la vull ajudar amb la cullera al menjar o goso agafar-li el plat perquè no es tombi... "NO!" (i m'aparta les mans)
- Quan li dic si vol anar a rentar-se les mans... "NO!"
- Que empenyo el cotxet mentre es pensa que el porta ella soleta... "NOOOO!"
I així un llarg etcètera.
Però, com dic, hi ha moments en que surt el sol i a casa nostra fem festa major. I és que els seus "tí" són xulíssims. No només per com sonen, sinó per la cara de contenta que posa, de convicció, d'estar segura d'haver pres una decisió correcta. És un "tí" que acompanya també amb el cap i està quasi assegurat si la pregunta és....

1. Vols anar a passejar la nina?
2. Vols postre?
3. Vols ficar-te les sabates?
4. Vols anar al columpio?
5. Vols que fiquem musica?
6. Vols veure la Maisy?
7. Vols anar en bici amb el papa?

I moltes més que em deixo. Per tant, que tot i estar en la famosa fase del No, hi ha molts moments en que ens regala uns Sí molt contundents!

Imatge de Flora Chang

Ja té papers!

Aquest any ens hem animat i farem les vacances fora del país. Passarem una setmaneta en una capital europea. Jo en tinc moltíssimes ganes, i espero que tot vagi molt bé.
De moment, pel que fa als preparatius, tot són facilitats si vas amb un nen de menys de dos anys: no paga a l'avió, ni en cap altre mitja de transport, ni ens cobren suplement per posar-nos un bressol a l'habitació (en d'altres ocasions, en l'havien cobrat).

En un principi la meva idea era estar-nos en un apartament. Pensava que seria més pràctic per la nena, per si li havíem de preparar alguna cosa de menjar o inclòs per si s'adormia abans que nosaltres i volíem tenir un espai gran on estar. Li he donat moltes voltes al tema i he mirat molt (dins del poc temps del que disposo ara per aquestes coses).
I ja quan ho teníem quasi encomanat, al final ens hem desdit i hem optat per un hotel.
L'apartament és molt car i els que tenen un preu raonable estan allunyats del centre. I per mi, quan viatjo a una ciutat, poder anar a peu als llocs i gaudir-los bé és molt important. I a més, la petita ja menja de tot i no cal fer-li res especial. I pel que fa l'hora d'anar a dormir, si ara ja hi va a les 9, suposo que a ple estiu aguantarà perfectament fins les 10 i podrem sopar tots junts en alguna terrasseta.
O sigui, que al final, un hotel al centre.

I pel que fa als preparatius de la petita, aquest matí li he he fet el DNI. Jo ja anava disposada a perdre tot el matí i que va, amb la cita prèvia i portant tota la documentació amb cinc minuts ja el tenia a les mans (en aquesta pàgina hi explica tot el que s'ha de portar per a fer el DNI per primer cop: ah! i la nena també hi ha de ser, clar!) Ni resguard ni res, directament el DNI. M'ha costat 10'50 euros. La fotografia la vam fer ahir a casa, tenint en compte les mesures que indiquen: fotografia en color, fons blanc, mida de 3,2 x 2,6 cm i on el cap ocupi uns 2 cm.

El DNI es necessari per viatjar en avió, i altament recomanable de portar quan es va a un país estranger. També ens hem tret la targeta sanitària europea, tramitant-ho tot per Internet en aquesta pàgina. És gratis i estic a l'espera de que me l'enviïn.

Ara només toca esperar a que arribi el dia de marxar!

Un premi molt bonic

La Sandra, de ¡Anda, si es mamá! m'ha donat aquest premi tan xulo. Li estic molt agraïda perquè em fa molt contenta pensar que aquest bloc contribueix a la difusió de la lactància materna.
Jo penso que en la societat actual torna a ser el més habitual donar el pit (almenys al meu voltant), contràriament al que passava en la generació de les nostres mares.
Tot i això, a pesar de que moltes mares surten de l'hospital seguint la lactància natural a demanda, són menys les que arriben a la lactància materna exclusiva de sis mesos i encara menys les que segueixen fins a l'any o més. És a dir, que tot i que hi ha la voluntat de donar el pit, sovint hi ha molts entrebancs familiars, professionals o de l'entorn que fan que aquesta lactància s'acabi massa aviat.
Com he dit d'altres vegades, penso que cada mare ha de fer el que vulgui, sempre i quant en tingui tota la informació. El que més greu em sap és saber de mares que haguessin volgut donar més el pit, però que per motius aliens a la seva voluntat, no ho van poder fer.
I deixo aquí unes paraules sobre la lactància perllongada que em va dir la Sandra en un comentari a un post anterior que em semblen molt sàvies i que resumeixen perfectament el que vull dir: "Cada mare ha de veure i escoltar al seu petit i arribar a un enteniment amb ell, no amb la societat".
Per rebre aquest premi, s'ha de contestar fins quant penso donar el pit a la meva filla: doncs no ho sé. Jo no li retiraré, per tant fins que ella vulgui.

I passo aquest premi a:
- L'Elisenda, de Pipa o Popa
- La Kudifamily, de Plàneta Clàudia
- La Lady A, de La Mama Vaca
- L'Anna, de lamama
- Popetaines

Digui digui

Un dels grans divertiments de la petita és parlar per telèfon. Des que xarra pels descosits i comença a imitar-nos tot el que fem, despenjar el telèfon i fer una llarga perorata li encanta. Ho fa encara que no hi hagi ningú a l'altre costat, i a vegades manté llargues converses amb la dona enllaunada de "El número marcado no existe".
Disfruta tant que una vegada al dia fem la ronda de trucades, a les cosinetes, als padrins, al seu amic "Pepito"..
Trucar a casa del meu germà i aconseguir parlar amb ell ja era difícil abans, ja que la meva neboda de tres anys sempre agafa el telèfon i depèn de com ho vegi et passa o no amb els altres. Ara, a més, s'hi han afegit la seva germaneta i la meva petita, que també volen parlar. I com que a vegades, en comptes de fer les seves xerrameques, es limiten a escoltar en silenci, hi ha vegades que no sé si hi ha algú o no a l'altre costat de la línia. Així que, si al final aconseguim parlar el meu germà i jo ja hem de penjar perquè se'ns fa tard per una cosa o altra!
El telèfon ara per ara és un joc per les nenes.
Nosaltres inclòs vam redistribuir una mica el menjador fa poquet. Ja li tocava un canvi, ja que hem ficat també la seva tauleta de pintar, però a part hem aprofitat per a instal.lar allí el telèfon fixe. Fins ara fèiem servir sobretot els portàtils, però després de llegir aquesta notícia on diu que els portàtils sense fil emeten radiacions més intenses que els mòbils, vam decidir fer el canvi. Jo per aquestes coses prefereixo ser el màxim de previnguda, sobretot veient-ne l'ús que en fa la petita.
Bé, no cal dir que, per sort, amb la tarifa plana d'Internet, les trucades provincials ens surten gratis! Si no, sens dubte que no seria tot tan divertit! Ara s'haurà de vigilar que no comenci ella a marcar números a l'atzar, que aleshores sí que tindríem sorpreses al veure la factura!

Recollint fruits

I no pas en sentit metafòric!
Ja fa uns quants anys que dediquem un tros del jardí a fer una mica d'hort. No moltes coses ni gran quantitat, perquè porten molt temps del que ara no tenim gaire. Se n'ocupa sobretot el meu home, ell és el qui s'hi passa moltes petites estones. Jo només intervinc al moment més agraït: l'hora de recollir els fruits i menjar-se'ls!
Aquest any tenim carabasses, carabassons, tomates, pebrots del padró, espinacs i mongetes.
Jo portava dos anys sense gaudir massa de l'hort. Primer per l'embaràs, i la meva por pel tema de la toxoplasmosi que no havia passat i no volia tocar la terra. I l'any passat, perquè la petita no em deixava massa temps. Aquest any, en canvi, ella ja passa moltes estones jugant al jardí i jo em puc mirar una mica més l'hort.
I fa un dies que hem començat a recollir els primers carabassons! Això ja comença a donar fruits...
M'encanta! Ja tinc ganes de fer ensaladilles russes, gaspatxo, truites, pures i amanides amb productes de l'hort! A més aquest any hem encertat bastant (crec) les quantitats. Recordo un any que vam plantar massa carabassó, que se'ns feien enormes al no collir-los quan tocava, i no sabíem que fer-ne! Menjàvem carabassó tot el dia, en donavem, i encara ens en sobrava!

Així que estic contenta de que comenci la temporada de l'hort, ens dóna molts bons aliments i moltes alegries. Com diu aquest proverbi xinès: «Si vols ser feliç una hora, emborratxa't. Si vols ser feliç un dia, mata el porc. Si vols ser feliç una setmana, fes un viatge. Si vols ser feliç un any, casa't. Si vols ser feliç tota la vida, tingues un hort».

19 mesos

Abans cada mes em feia molta il.lusió, ja que hi havia petits progressos que assaboria lentament: el gateig, el caminar, les dents... Ara, des que va fer mig any, que em dóna la sensació que tot passa molt de pressa! Fa un munt de progressos cada mes, i cada cop la veig més gran. Inclòs hi ha dies que d'un dia per l'altre ja li noto canvis, sobretot en el parlar i en les coses que aprèn a fer sola.

1. Comunicació: Parla molt, i es fa entendre bastant. Les paraules que més repeteix últimament són: "bates" (sabates), "ina" (nina, o padrina, depen), "paí" (padrí), "pita" (pintar)... I quan vol que li cantem la cançó de baldim baldom, ens diu "bim bom". O "peí" per la cançó del peixet. També em diu "tata" quan s'acaba de fer caca i "pipi" molt sovint.

2. Menjar: Contínua menjant molt, i de tot. Ja pràcticament tot a trossets. I soleta, m'aparta la mà fins i tot si veu que li aguanto el plat! I com anècdota curiosa, a vegades em demana "potre" (postres) inclòs després d'esmorzar. Es deu pensar que n'hi ha en totes les menjades!

3. Joc. Ara lo que més li agrada és "pita". Té una carpeta on hi ha els colors i pàgines en blanc per a fer garagots. I ahir, en un intens viatge a Barcelona, em vaig desviar bastant per a poder anar a l'Ikea i comprar, entre d'altres coses, una tauleta i unes cadires per a fer-li un raconet ben xulo al menjador. A veure si li agrada!
També li agrada molt el conté de la princesa que balla i el bufó que fa màgia, fent les representacions que toquen a cada pàgina. Està moníssima!
I portar a passeig a la nina, amb un mini cotxet, també li agrada. Li vam comprar fa unes setmanes i ja el té més que amortitzat.

En general, estic gaudint d'una època que considero molt bona. La gaudeixo moltíssim, és una etapa molt xula. Està super carinyosa (menys quan vaig a buscar-la al cole, que no té cap pressa en venir cap a mi). I molt divertida quan parla.
Ha estat també el mes en que ha pujat per primer cop a la bici, en un seient de nens. Li encanta! Primer va costar que es poses el casc, però ara ja l'agafa abans de pujar.

Popa?

Fa dies que volia parlar sobre com va la lactància, després de comentar en l'últim post sobre el tema la meva intenció de deixar de donar-li a demanda i limitar una mica les dosis.

Potser semblarà una mica incongruent que, d'una banda, estigui a favor de la lactància perllongada i que, d'altra banda, em sentís incòmoda quan la nena em demanava popa cada dos per tres.

Però, com vaig dir, no m'agradaven les situacions que es creaven, com per exemple que cada cop que anàvem a fer un cafè o a visitar a algú, el primer que havia de fer quasi abans de saludar era donar-li el pit a la petita que insistentment se'm tirava a sobre i repetia incansable la paraula màgica. Potser es tractava d'una fase que hagués passat, una traca final de les que parla l'Alba Padró al seu blog, però jo no vaig tenir paciència.

I penso que vaig prendre la decisió encertada, tant per ella com per mi. Bé, parlar per ella és una mica agosarat, però crec que és així. Ara gaudeix més quan anem a un lloc nou i la vergonya momentània del principi la passa amagada entre les meves cames en lloc d'entre les meves popes. I després ja es dedica a jugar tranquil.lament. I jo, clar, estic molt més còmoda.

Ara té 18 mesos i la lactància a demanda ja va tenir el seu temps, molt llarg.

Li dono exclusivament per dormir i en alguns moments molt excepcionals durant el dia si passa alguna cosa (per exemple, si es fa mal o li posen una vacuna). Per tant, li dono dues vegades al dia: per dormir la migdiada i per dormir a la nit. Cada vegada una popa diferent.

Però com que hi ha dies que es queda a dinar a la guarderia (i dorm allí) i hi ha nits que arribo tard i la posa a dormir son pare (sense popa), comença a haver dies en que fa només una presa, o cap. I a vegades hi ha una popa en concret que fa molt que no li dono, intento alternar-ho bé, però a vegades se m'oblida. Arran d'això pateixo una mica que se m'acabi la llet d'un dels pits, sé que hi ha dones que els hi passa i continuen la lactància amb una sola popa, tot i que em sembla una mica estrany.

I també començo a tenir sentiments contradictoris sobre el tema, ja que penso que potser aviat arribarà el dia en que no me'n demanarà més. Jo ara quan la porto al llit sempre li acabo donant, però espero que sigui ella la que m'ho demana. I cada cop ho fa més tard i amb menys insistència. Això sí, encara no perdona.

Però, per molt greu que em sàpiga, penso que és llei de vida. Gaudeixo de poder donar-li encara i espero acceptar-ho bé el dia que s'acabi.

En resum, que la restricció que vaig fer penso que va ser positiva. No va costar gens distraure-la quan me'n demanava durant el dia, simplement durant uns dies havia de tenir més recursos i idees per jugar. Encara ara hi ha alguns moments que em mira i em diu "popa?", amb un interrogant i cara d'espera. Ja sap que no n'hi toca durant el dia, però a vegades pregunta per si de cas. Però si li dic que no, que després de sopar, no insisteix massa. I si li dic que sí, que és l'hora d'anar a dormir i que li donaré popa, fa un gran somriure que m'encanta i intento assaborir al màxim.

I així estem.

Papa, vine

Des que la petita començava a tenir una mica d'ús de raó jo sempre cantava una cançó inventada a l'hora que sabia que havia d'arribar son pare. Sobretot als migdies, que quasi sempre arriba a la mateixa hora, quan faltaven pocs minuts per a que obrís la porta anàvem esperant-lo cantant aquesta cançó, que no és res més que anar fent variacions amb aquestes dues paraules.
Doncs ara, des de fa unes setmanes, és ella la que quan arriba l'hora ja comença a mirar a la porta i a dir "Papa, vine. Vine, papa".
M'encanta! És una passada! A més, d'aquesta manera es recobreix el moment d'emoció, i un moment tant quotidià com aquest és converteix en molt especial. Si desprès de cantar sent que la clau entra al pany ja comença a fer saltets i quan finalment el papa obre la porta, hi va corrents i se li tira als braços!Es posa contentíssima pensant-se que ella ha contribuït a que son pare arribés a través d'invocar-lo amb la cançó!

També ho fa amb mi, amb els padrins i amb els amiguets, això de cridar-nos dient "vine". I em fa molta gràcia, perquè ho pronuncia quasi sense dir la "i". A més, ho acompanya fent el gest amb la mà de que s'apropin, està molt divertida.

Imatge d'Antonio Vicenti

Cares rares

Fa dies que estem una mica intrigats perquè quan li diem a la petita que alguna cosa no s'ha de fer, ens posa unes cares molt rares.
No tenim encara un protocol clar a l'hora de renyar-la, tot i que tant el meu home com jo acabem fent més o menys el mateix. Per exemple, si desprès de beure del seu vas es dedica a tirar l'aigua sobrant al terra, doncs li diem que no ho ha de fer, que s'embruta el terra, que no li deixarem més... Tot això amb un posat seriós al que fins ara, que comença a fer més "trastades", no estava acostumada.
Doncs bé, fa uns dies que no podem acabar l'enfado de manera decent perquè ella ens fica unes cares de pallasso professional. Primer es queda seria un moment i desprès arqueja les celles cap a dalt, fa un gest cap a baix amb la boca i amb els ulls mira cap a un costat i cap a l'altre. A més, tot de manera artificial i lentament, sembla un còmic en plena actuació.
I clar, nosaltres ens partim de riure. Hem de dissimular com podem, però és que la cara es boníssima!!

Ahir, finalment, parlant del tema se'ns va encendre la bombeta! Vam entendre el perquè de les cares rares quan ens vam ficar a la seva pell i vam veure les coses des de la seva perspectiva: el que fa la petita amb aquestes cares de Mr.Bean no és burlar-se de nosaltres sinó que la pobra el que deu fer és imitar-nos!!! Clar, al posar-nos seriós per renyar-la canviem la cara i ella deu voler fer el mateix! Lo d'arquejar les celles suposo que intenta imitar quan ens la quedem mirant fixament i la resta és una adaptació sui generis de la nostra cara d'enfadats.
Nosaltres estem acostumats als canvis d'expressió facials de la gent i ens surten de manera natural, però a ella li sobta i deu pensar que és una habilitat que encara no té desenvolupada i que ha de practicar. Pobreta!
Lo millor de tot és que això ens ha ensenyat que el que importa és saber transmetre-li el missatge, no cal fer una posada en escena de l'enfado quan la renyem! A partir d'ara intentarem ser més naturals a l'hora de dir-li les coses!

El fotomuntatge l'he trobat ja fet per Internet. Ja sé que fa una mica d'impressió, però és que és tant gràfic!!

Temps per estudiar?

Lligant amb el tema de posposar la maternitat per motius laborals, hi ha el fet que, generalment, es dóna la sensació que un cop siguem mares ja no tindrem temps per nosaltres i, molt menys, per presentar-nos a unes oposicions, estudiar o acabar una tesi doctoral (i similars).

Jo era la primera que ho pensava, i molta gent de l'entorn ho deia.
Doncs la meva sorpresa ha estat veure com moltes mares que conec, dins i fora de la blogosfera, han aconseguit fer-ho i el meu cas personal és també molt positiu en aquest aspecte.

I crec que tot radica en què, un cop tens fills, el temps que treus d'on pots i destines a aquests afers condeix molt més que abans. En el meu cas, el fet de deixar a la meva filla a la guarderia algunes tardes per a poder dedicar-me a la tesi, em fa aprofitar molt el temps, no perdre ni un segon. Està clar que per perdre el temps no em separo de la petita!
I així ho he comentat amb altres mares que estan en situacions semblants i em diuen el mateix, que el temps s'aprofita des del primer segon fins a l'últim. Es va molt més per feina.
Que després els resultats siguin bons ja és un altre tema, que depèn de molts factors, però poder, pot fer-se.
Òbviament no tot és tan bonic i a tot això hi va lligat el sentit de culpabilitat que, almenys jo, sento. Per exemple, fa molts dies sentint remordiments per haver apuntat a la meva filla a la "guarderia d'estiu" durant els matins del mes de juliol, tot i que jo tindré festa. Però és un temps necessari per mi per avançar feina.
No tots els projectes acadèmics i personals de la mare s'acaben un cop tenim fills! Costa més, requereix organització, concentració, perdre hores de son i algunes renúncies, però no és una missió impossible. A més, penso que sí la mare té aquestes inquietuds sens dubte és millor que les porti a cap tot i els remordiments de no passar tot el temps amb els fills que renunciar-hi. I crec que no passa res si els nens passen unes hores menys amb nosaltres durant uns dies! Després es compensa!