24 d’octubre de 2011

Pegar a la mama

La petita està ara en un moment molt divertit. Intento assaborir al màxim cada moment amb ella perquè no para de xarrar, de cantar i ballar fent les coreografies que aprèn a la guarderia (la cançó de La castanyera és el greatest hit aquests dies a casa).
I des de sempre és molt carinyosa i demana molta faldeta i em dóna petonets.
Però des de fa ja algunes setmanes, a vegades, enmig d'un joc de falda o d'una tendra abraçada em plantifica una bufetada sense avisar, d'aquestes que veus venir amb la mà ben oberta i no et donen temps a reaccionar!
I quan acaba de donar-me'n una a vegades té intenció de seguir, com si es tractés d'un joc.
Lògicament, a mi no em fa cap gràcia que em pegui (ni pel mal que em fa ni pel que significa). Li dic molt seria que no ho ha de fer més, i la castigo com puc, però crec que ella també considera un joc això del càstig. Almenys de moment. El racó de pensar, per exemple, li encanta. A vegades juga a anar-hi i hi castiga les nines una estona. I això que no li portem massa nosaltres, no em convenç perquè, com dic, per ella és un joc.
Normalment el que em funciona quan fa algo malament és privar-la d'allò que està fent, que el mal comportament tingui una conseqüència clara, com diria la Supernanny. Però quan em pega, no sé exactament de què privar-la, ni com actuar. És complicat. Ella després de pegar-me el primer que fa és dir-me "Pear no", però ho fa més com un ritual que perquè realment s'adoni que està mal fet.
El fet que em pegui en sí no em preocupa massa, suposo que deu ser una manera d'explorar els límits i d'experimentar amb el seu cos. No sé d'on ho ha aprés, però suposo que és una fase. A la guarderia no m'han dit mai que pegui als altres nens. Com dic, el que em preocupa més és saber actuar correctament quan ho fa perquè deixi de fer-ho.

No ho fa massa sovint, però de tant en tant i quan menys t'ho esperes, pataplam. Ara fa un moment, per exemple, mentre estava ajaguda al seu costat fent-la dormir, un cop hem acabat de fer popa, de cantar La lluna la pruna i de beure aigua (el cerimonial actual d'abans de dormir) m'ha plantificat una bufetada a traïció mentre jeia amb els ulls tancats al seu costadet. Quin ensurt m'ha donat!

Així que accepto tota classe de consells per acabar amb aquests incidents!

23 d’octubre de 2011

Adéu al bolquer

Ara sembla que sí. La petita porta quatre dies sense bolquer! Jo crec que això està fet!
El dijous, mentre estava a la guarderia, va decidir que no es volia posar el bolquer, que volia anar sense. La professora li va treure, aprofitant la seva predisposició i quan la vaig anar a buscar ja portava uns quants pipis fets al vàter (i algun a sobre també). Jo em vaig quedar parada quan la profe m'ho explicava, però vaig decidir tirar-ho endavant. Llàstima del fred que ha començat a fer, pensava!
Però bè, tot i que no ha pogut anar amb calcetes per casa, tampoc ha embrutat gaires pantalons. De fet, tant ahir com avui portava roba de recanvi a tot arreu on anava i no m'ha calgut utilitzar-la en cap moment. Hem estat molt pesats preguntant-li quasi constantment si volia anar al lavabo. Ho he repetit infinitat de vegades aquest cap de setmana! Jo suposo que al final ha aprés a anar-hi per no sentir-nos preguntar-ho més!

El 2n dia sense bolquer es va fer dues caques a sobre, de les que avisava just quan se les estava fent, i també un pipí.
El 3r dia, ja ho va fer tot al vàter. I ella soleta ja s'abaixa els pantalons i les calcetes (que, per cert, vaig haver d'anar a comprar d'urgència!)
I avui s'ha fet un pipi a sobre al matí, però la resta tot bé! I això que hem anat de dinar familiar a un restaurant, i jo patia, tant per que no es pixés a sobre, com per l'estat en que trobaria els lavabos. Però ha anat tot molt bé: no se n'ha fet cap a sobre i els lavabos estaven força nets.

Per tant que, pel que sembla, ens hem acomiadat dels bolquers. Suposo que hi haurà encara alguns dies d'escapaments, però jo crec que ja no tornarem endarrere. Així que, un pas més cap endavant! Que gran que es fa!

Imatge de Linne Bie

19 d’octubre de 2011

La llengua materna dels fills del Gerard Quintana

M'agrada molt el programa d'El convidat. El vaig seguir la temporada passada i també el miro aquesta.
M'agrada perquè ens dóna la oportunitat de veure com són alguns personatges famosos durant el seu dia a dia (bé, durant el cap de setmana). I una de les coses que més m'intriga és veure com són les seves famílies, els seus fills, quin tipus de pares són...
El dilluns tenia moltes ganes de veure el Gerard Quintana en aquest paper. Vaig ser bastant seguidora dels Sopa de cabra durant l'adolescència i ell sempre m'ha caigut bé.
Quan vaig veure que els seus dos fills parlaven en castellà, em va sorprendre. Com deia el Basté aquest matí, em va sorprendre i em va estranyar. No m'ho esperava.
Em va sorprendre de la mateixa manera que no m'esperava que el Quim Monzó fos un pare tan patidor, o que el Mikimoto visqués sol i no hi hagués ni rastre d'aquella professora de llatí de la que es va enamorar i casar com va explicar en el seu dia a Un tomb per la vida.
Però en cap moment em va indignar. A més, pensant en les circumstàncies que envolten la seva relació de parella i el lloc on viuen, em sembla el més normal del món.
No queda molt clar en el programa, però jo pressuposo que ell sí que els hi parla català. Ara bé, entenc que els fills parlin normalment el castellà perquè és la seva llengua materna, la que els hi parla la seva mare. No conec tots els casos, però imagino que en la majoria de famílies que els pares parlen diferents idiomes, els fills tenen com a llengua materna la de la mare.
EnllaçI si a més hi sumem que ell com a pare no és a casa les 24 hores del dia, sinó que viu la meitat de la setmana fora, doncs encara em sembla més normal que els fills s'expressin millor en castellà, que és la llengua que deuen parlar i sentir habitualment.
I no em qüestiono res més enllà d'això. Ni tan sols em sorprèn que la seva dona parli castellà, tot i que pel que sembla ha viscut a Barcelona des de sempre. Al cap i a la fi, ella parla amb la seva llengua materna, la que suposadament li va ensenyar la seva mare, i aquesta és la llengua amb la que parla als seus fills.
No entenc massa les persones que critiquen que el Gerard Quintana tingui uns fills que parlen castellà com a llengua materna, ni molt menys el menyspreu amb que se'n parla a les xarxes socials com Twitter. Entenc que som un país que ha de lluitar per a que la llengua deixi de ser minoritària, però no pas atacant la realitat que tenim actualment, ni molt menys jutjant la vida privada d'una persona.
És un tema complex, i jo no m'he vist en aquesta situació, la d'haver de criar els fills amb una altra llengua que no fos la meva. Però a priori em sembla que, sempre i quan jo li pogués parlar amb català, em semblaria enriquidor que els nens parlessin més llengües des de bon principi, i més encara la llengua materna de la meva suposada parella no catalanoparlant, fos la llengua que fos.
El tema de l'ús del català i la seva relació d'inferioritat lingüística respecte al castellà en molts àmbits ja és un altre tema. Però no estic d'acord en lapidar ara aquest personatge, justament desprès d'haver estat un dels impulsors del rock català, per haver-se enamorat d'una castellanoparlant, amb tot el que això comporta respecte l'idioma que parlen els seus fills.

Que en penseu vosaltres de tot plegat?

17 d’octubre de 2011

8.30

A les 8.00 sona el despertador.
La petita a vegades fa com jo i s'incorpora a l'instant i ja vol baixar (al matí sempre som tres al llit).
D'altres vegades, fa més com son pare i es gira i continua dormint. Així que encara no sabem a qui s'assembla amb això del despertar, perquè hi ha dies de tot.
Mentrestant, amb ella ajudant-me o sola, jo preparo l'esmorzar i les coses que fan falta.
Dia sí dia no, toca dutxar-la. Ara que ha fet bon temps arribem tard a casa als vespres i no hi ha temps per les banyeres de la nit. Però, com ja vaig dir, trobo més pràctic fer-ho al matí. Mentre la rento, ella es queixa sempre de que l'aigua està massa calenta, tot i que estigui tèbia. Un cop seca, sempre m'ajuda a esbarriar la cremeta per les seves cames.
Desprès esmorzem els tres a taula, mentre el rellotge de la cuina marca les 8.30.
El seu esmorzar ha evolucionat molt! Als primers mesos d'introduïr l'alimentació complementària, li donava cereals en pols dissolts amb aigua o amb la meva llet.
Ara ja fa temps que esmorza el mateix que nosaltres.
Com en el despertar, hi ha dies que vol el meu esmorzar (pa amb melmelada i un vas de llet) i hi ha dies que vol l'esmorzar del papa (llet amb una mica de mel i cereals). Així que cada dia té un esmorzar diferent! I se'l menja contenta mentre son pare i jo parlem i vigilem de reüll que no es tiri la llet a sobre o se li tombi el vas, que passa sovint.
Després, a acabar de vestir-nos, preparar la motxilla per la guarderia, donar petonets, pujar al cotxe i cap a començar un nou dia!
I a casa vostra, què passa a l'hora punta de les 8.30??

Imatge Mercè Llimona

15 d’octubre de 2011

Premi de cançons i somnis

La Sandra de ¡Anda, si es mamá! m'ha donat aquest premi. Moltes gràcies!!

He de respondre aquest qüestionari:

1. Les tres cançons que més m'agraden.
Com que això depèn molt de l'època en que estic, us diré tres cançons que m'han agradat molt en moments diferents de la meva vida, i que sempre he escoltat molt. Vaja, que són la banda sonora de la meva vida. Ja fa temps vaig citar Pictures of you dels Cure i Sometimes del James, així que ara canvio:

- True Blue de la Madonna. Un clàssic que escoltava en un cassette quan era petita.



- Candy, de l'Iggy Pop. Una de les cançons que em recorda a l'adolescència i als pubs i a la gent d'aleshores. I m'encanta la veu de la dona que canta l'estribillo!



- Maldito duende, de Héroes del Silencio. Diuen que el Bunbury o t'encanta o l'odies. Jo sóc de les del primer grup! M'encanta i també al pare de la petita, junts hem anat a molts concerts. Crec que la que he escollit és la cançó que me´s m'agrada d'ells, tot i que és difícil triar.



2. Explicar un somni. Els recordo sovint. Fins i tot tenia una llibreta de somnis fa molts anys on n'apuntava alguns.
Crec que el somnis ens ajuden en moltes coses, no només perquè puguin ser premonitoris sinó per que ajuden a ordenar els sentiments i les idees. Quan va morir la meva mare recordo que vaig somniar moltes vegades que ella tornava a casa. I quan estava embarassada, vaig tenir un somni en que paria i ella era la llevadora. Desprès, un cop va néixer la petita, vaig tenir molts somnis en que la venia a veure. Així que en certa manera penso que la coneix!

Passo aquest premi a:

Euphorbia Splendens
Hi veig doble
Fent de mama
Sol Solet
El petit calaix

14 d’octubre de 2011

Ganyotes

La meva petita és molt expressiva. No només perquè la seva cara delata clarament els seus sentiments, sinó també perquè és una mica pallassa i ens fa riure molt amb les seves carotes. I és molt curiós veure com transforma les seves expressions segons les situacions:

1. La cara de sorpresa. Aquesta és la que més m'agrada. Suposo que la il.lusió és un dels sentiments bàsics en la infantesa, implícita en la seva descoberta del món. I en la cara de la meva filla la veig molt sovint aquesta il.lusió, a vegades tenyida d'incredulitat. La boca ben oberta i les celles arquejades cap a munt, sempre que veu coses noves: des d'un tren que passa per la via a les natilles que cauen del sostre directament a la taula a casa del padrí. I de veure'ns fer-ho a nosaltres, a vegades, acompanya el gest de sorpresa amb les mans, ficant-se les a la cintura i dient "Ostras tú!".

2. La cara tímida. Aquesta cara és boníssima, perquè em dóna la sensació que quan la fa és més transparent que mai. Quan expliquem alguna cosa que ha fet, quan l'aplaudim desprès de fer pipí al vàter o quan fa alguna proesa ella soleta i li fem notar, es torna vergonyosa durant uns moments. Fica els llavis cap a dins de la boca, desvia la mirada i es posa les mans al costat del cos mentre el mou tímidament.

3. La cara de quan la renyem. Ja vaig explicar fa temps, que al principi de renyar-la ens posava unes cares molt rares, ja que intentava imitar la nostra cara d'enfadats. Ara normalment es posa seria, tot i que no té una cara massa típica d'aquesta situació. A vegades riu, d'altres continua fent amb més força i ganes el que estava fent malament (!!) i d'altres acota el cap i posa cara de bona nena.

4. La cara de fer ganyotes. Aquesta la fa quan ens vol fer riure o quan juga a mirar-se al mirall. Ensenya les dents, tanca els ulls, fa el peixet...

5. La cara de quan fa una entremaliadura. Aquesta també la fa molt sovint... I realment fa cara d'entremaliada, de gaudir del que està fent. A vegades, quan li dic que una cosa no es pot tocar, ella va decidia a tocar-la amb cara de decisió i seguretat, trepitjant fort i amb el cap ben alt, desafiant. Això fa que encara m'enfadi més, perquè hi ha moltes situacions perilloses en les que encara no creu gaire i em fa patir. Serà aquest desafiament un dels trets típics dels terribles dos anys?

No m'enrecordo de més cares, segur que n'hi ha, però de moment vull recordar aquestes!

11 d’octubre de 2011

23 mesos

Aquest mes de retorn a la guarderia tot ha anat molt bé! M'agrada molt la nova interacció que tenim ella i jo quan parlem del que han fet allí i com poc a poc em va explicant cosetes.
I en totes les vessants l'hi he vist molta evolució:

- Parlar: Moltes paraules noves i també moltes cançons! Es passa el dia cantant i ballant! A veure si us agrada aquesta cançó, és el seu primer single!

La Lluna la Pruna by morli0

Normalment no la canta tan fort, però al veure que la gravàvem ha volgut demostrar les seves dots vocals!

- Joc: Aquest més de bon temps hem jugat molt a l'aire lliure, i ara és una experta amb la moto. A mi em fa patir molt quan s'embala, sobretot perquè no entén massa que s'ha d'aturar quan li dic. És a dir que la vigilo molt de prop i faig jo també grans carreres al seu costat!

- Salut: No ho vull dir gaire fort, però sembla que aquest any encara no ha agafat res greu, ni s'ha contagiat de les diverses passes que hi ha hagut a la guarderia. Toquem fusta i esperem seguir així!

- Alimentació: Que us he de dir! Li agrada tot molt!

- Son: De tant en tant dorm alguna nit seguida, però normalment es desperta un o dos cops. El que costa molt ara es fer-la dormir a la nit. Desprès de la popa vol cantar una estona, desprès vol aigua, desprès unes freguetes a l'esquena i a vegades em dóna la sensació que estic allí hores!

- Bolquer: Continuo igual que el mes passat, no he fet cap pas. Ella fa pipis al vàter però la gran majoria els fa al bolquer.

I d'aquí un mes a bufar dues espelmes!

7 d’octubre de 2011

"Tu no jugues"

Aquest dies que encara fa (tanta) calor, sortim a jugar al carrer fins a l'hora de sopar. Hi ha molts nens al nostre carrer, i com que és bastant tranquil, els veïns trèiem les motos, tricicles i jocs diversos dels nens per a que ells juguin.
Hi ha nens de totes les edats, dos que inclús van a la seva classe a la guarderia i d'altres de més petits o més grans.
Lògicament, la petita vol jugar sempre amb els grans i els hi va al darrere tota l'estona.
M'agrada molt que jugui al carrer i també que ho faci amb nens d'edat variada, penso que és una gran sort poder-ho fer. Aquesta barreja serà segur molt enriquidora, i normalment juguen força bé tots junts.
Però també hi ha dies dolents, on aquesta heterogènia mostra la part menys agradable.

L'altre dia ella volia jugar amb dos nens més grans, de 4 anys, que traginaven unes pedres amunt i avall. Quan els va veure, va deixar la seva moto per anar amb ells, il.lusionada i rient. Però es va trobar amb una resposta ben clara per part d'ells: "Tu no, tu no jugues". Inclús l'empenyien per a que marxés d'allí.
Jo en aquell moment em vaig sentir molt malament per la petita, perquè em semblava molt injust que la seva il.lusió es trenqués d'aquesta manera. I més tenint en compte que ella, en la seva innocència, ni tan sols entenia que l'estaven rebutjant. Ella continuava intentant jugar amb ells.
Vaig fer el possible per dialogar amb els nens, i també els pares d'ells van col.laborar molt, tot i que jo tampoc volia ni pretenia que els hi imposessin que acceptessin a la meva filla en el joc. No ho volia, perquè al cap i la fi entenia la posició dels nens. Pel fet de ser nens (en masculí), i més grans, no volien jugar amb una nena petita. Com entenc que la meva vulgui jugar amb grans, entenc que els grans no vulguin jugar amb els petits. Els adults hem d'estar allí per suavitzar la situació i ensenyar-los-hi que al rebutjar fem mal als altres nens, però no es pot obviar que l'instint primer dels nens és el de no voler als petits. I per tant, entenc que al llarg de la vida la meva filla es trobarà en molts moments en aquesta situació, i en d'altres de similars on no tothom és amable i simpàtic i l'espera amb els braços oberts.

Aquest fet em va entristir bastant en aquell moment. Jo, com totes les mares, tinc l'instint de protegir-la sempre, de voler que sigui sempre feliç i pugui fer el que vulgui, que no tingui mai desenganys. I em sembla injust que s'hagi de topar amb un món on no tot es de color de rosa!
D'altra banda, protegir-la en excés, construir-li un món a mida, tampoc em sembla cap solució. Ha d'aprendre a fer-se valdre, a no arrugar-se, a dir doncs jo sí que vull jugar i convèncer-los, o a entendre simplement la situació i anar a jugar a una altra banda.
No podré evitar que tingui decepcions, per tant penso que la clau està en ensenyar-li a manejar-les bé. No serà fàcil, i intueixo que com a mare pairé molt malament els desenganys que ella visqui, però si aprèn a relativitzar les coses sens dubte serà molt més feliç!

5 d’octubre de 2011

22 mesos, 3 setmanes i 3 dies

Copiant el títol del post de la Míriam, aquest és el temps que fa que dono el pit a la meva filla.
Si abans de començar aquest camí, m'haguessin dit que arribaria fins aquí, hagués fet una gran cara de sorpresa, ni m'ho podia imaginar.
I no m'ho podia imaginar perquè en la societat on vivim, malauradament, aquest fet no es viu amb naturalitat i jo mateixa desconeixia, abans de parir, que donar el pit tants mesos fos el més normal del món, la manera per la que estem programats de fer-ho.
Faré una mica d'història....

- Els primers quatre mesos, van ser els pitjors. Em feien molt mal els mugrons, i fins i tot vaig haver-me de medicar amb antibiòtics. Jo tenia moltes ganes d'alletar, i per sort vaig superar-ho, tot i que el meu dolor i el seu poc pes al principi em van fer tenir molts dubtes. La lectura de Un regalo para toda la vida, i el suport dels meus, em va ajudar molt a tirar endavant.

- A partir d'aleshores, la lactància es va convertir en un gran plaer, uns moments molt bonics que compartíem les dues. Durant els primers nou mesos, era pràcticament l'únic aliment que prenia la petita, combinat amb tastets de d'altres aliments.

- I a partir de l'any i mig, en part per voluntat meva, les dosis de popa s'han anat reduint i ara n'hi ha dues de consolidades: les de dormir la migdiada i la de la nit. La migdiada sovint la fa a la guarderia, per tant que hi ha dies que només fa una presa. I inclús algun dia tampoc ha fet aquesta. Però no passa res, no la necessita si jo no hi sóc.

- Fins quan durarà? Doncs fins que ella vulgui! No m'agradaria deslletar-la, jo crec que ella soleta ho anirà deixant. Té l'habit de popar abans d'anar a dormir molt arrelat, per tant no em puc imaginar com serà adormir-la quan ho deixi. Ella m'ho ensenyarà!
I el dia que arribi penso sentir-me ben contenta d'haver arribat fins on hauré arribat! Sens dubte, han estat un moments de molta felicitat, on a la petita se li il.lumina la cara cada vegada que en demana. I ara fins i tot m'assenyala quina popa vol a cada moment: "queta popa tí, queta no!", suposo que en funció de quina està més plena. Perquè sembla que sí, que tot i el que diu la gent i l'aparença externa de les meves popes, encara continuo tenint llet!

Ara m'he fixat que són moltes les entrades on he parlat de la meva lactància, de fet veig que és l'"etiqueta" més abundant, amb diferència. M'acompanya cada dia en molts moments!
Però volia parlar també de la meva lactància en aquesta Setmana mundial de la lactància materna, que té com a lema Comunícate. A veure si poc a poc ens anem fent més visibles les mares que "perllonguem" la lactància més enllà dels primers sis mesos! Jo en seguiré parlant!

Imatge de Mary Cassatt

4 d’octubre de 2011

Per un plat de llenties

Aquest migdia he deixat el dinar mig preparat, com sempre, i he anat a buscar la petita a la guarderia. Tenia sopeta de peix i un rap boníssim que havia comprat de bon matí. I ja esperava la cara de contenta que faria la petita, perquè el peixet li agrada molt.
He fet cinc minuts tard en anar-la a buscar i els nens de la classe que es queden al menjador ja estaven asseguts a taula esperant el dinar.
I en entrar, la senyoreta ja m'ha dit: "Em sembla que la teva no voldrà marxar cap a casa".
I, efectivament, ja estava asseguda amb la resta de nens, esperant que li omplissin el plat d'arròs. Quan m'ha vist, no només no ha mogut ni un dit per venir cap a mi, sinó que s'agafava fort a la cadira per a que no me l'emportés.
Veure per creure!
Jo sé que ella és molt menjadora, i entenc que si jo no hi era volgués asseure's amb la resta de nens a menjar en comptes d'esperar-me jugant a l'altra part de la classe, com fan la resta de nens que no es queden al menjador.
Però que quan em veiés no volgués venir a dinar a casa, m'ha sorprès molt!
Era un espectacle una mica dantesc, perquè pràcticament he hagut d'arrencar-la per a convèncer-la de marxar. La senyoreta reia, però també feia cara de sorpresa, com si no es trobessin gaire sovint amb aquestes situacions. Quan marxàvem per la porta, la petita només feia que cridar: "Més cole, més cole", patalejant i assenyalant amb el dit cap a dins de  la classe.
Jo em volia fondre. Ha estat un mal tràngol, m'he entristit una mica. Normalment els nens ploren quan els deixen al matí, no quan venen els pares a buscar-los!! A més, pensava, a la guarderia es pensaran que a casa no li donem menjar!!
No s'ha calmat fins que a casa tenia la sopeta al davant. Vaja, que tenia gana de debò. Pobreta. Llavors he gosat preguntar-li si el dinar de la mamà era bo o si li agradava més el del cole.
- "A mama!", ha dit mentre un somriure se'm dibuixava a la cara.
Això sí, estava tant alterada d'haver plorat que no hi ha hagut manera de fer la migdiada. És el primer dia en molt de temps que passa això. Si no hagués tingut que marxar a treballar, a les 3 no l'hagués portat altre cop a la guarderia, però no m'ha quedat més remei. A veure que passarà aquesta nit.

2 d’octubre de 2011

Els terribles dos anys

El primer cop que vaig sentir a parlar dels "terrible two" em va sonar a xinés, però ara que la meva filla s'acosta perillosament als dos anys, començo a intuir per on van els trets.
I és que ja hem tingut alguna sessió de rabietes, pataletes, i tirades al terra com si estigués posseïda pel dimoni. I crec que això només és el començament. Però no em preocupa, estic positiva avui, i crec que viure aquest procés serà fins i tot divertit. (Sé que me'n penediré del que he dit).

Però no és exactament del tema de les rabietes del que vull parlar avui. Aquestes ja donaran de sí per a molts posts properament. Avui vull parlar d'un llibre que vaig agafar l'altre dia a la biblioteca. Ara hi vaig algunes tardes amb la nena, i mentre ella mira els contes jo intento fer incursions a la zona de lectura per a adults per trobar algun llibre per mi. La llàstima és que no sempre aconsegueixo sortir de la zona infantil i per tant només puc fer ullades ràpides a les lectures sobre criança mentre amb l'altre ull vigilo que la petita no es desmadri massa.
Així es com vaig veure el llibre de l'Estivill del que vaig parlar fa poc, i com he trobat el llibre que m'estic llegint ara:

Los terribles dos años; de Caroline Dunford

És un diari d'una mare que explica el seu dia a dia amb un fill de dos anys. Em fa riure bastant perquè té molt sentit de l'humor (bé, una mica pessimista, però amb gràcia), a més el diari comença el dia que el seu fill compleix dos anys, que és casualment un 10 de novembre (la meva filla va néixer l'11!).
M'agrada perquè retrata les situacions quotidianes amb realisme i es nota que ella també ho ha viscut. De fet, sembla com si estigues llegint un bloc! No retrata un dia a dia idíl·lic on tot son flors i violes, sinó que posa especial èmfasi en els moments en que tot es descontrola. A vegades és una mica exagerada, o potser és que realment té un fill molt entremaliat i molt poc menjador, però tot i això em sento identificada amb ella amb molts moments.
De tant en tant hi ha uns requadres on dóna consells pràctics i objectius sobre com afrontar les rabietes, el pas al bolquer, la son, l'alimentació... Està força bé.

Deixo algunes línies del llibre:

- " Tengo muy poco tiempo para la gente que no me interesa o que me resulta aburrida. Antes solía ser mucho más tolerante, pero si voy a renunciar a los besitos de gnomo de mi niño durante un rato tiene que ser a cambio de un entretenimiento decente."

- "Me resulta muy embarazoso que salga corriendo con un jueguete ajeno, pero al mismo tiempo me siento orgullosa de que sea tan sociable (incluso aunque sólo sea para robar)."

- " El Emperador (així és com li diu al fill) ha desarrollado una nueva modalidad de pataleta que consiste en tirarse al suelo y negarse a moverse. A veces esto viene precedido de un chillido que hace que me tiemble el cerebro dentro del cráneo, y suele ir seguido de un arrebato de golpearse la cabeza contra el suelo hasta que se hace tanto daño que para y llora mientras me lanza miradas acusadoras. Las causas obvias de esta nueva rabieta incluyen: tener que irse del parque, decirle que tine que dormir la siesta y, en general, pedirle que haga cualquier cosa que no quiere hacer."

El text dels requadres del final de cada capítol explica bàsicament que les rabietes són una fase normal del desenvolupament del nen, ja que als dos anys són més conscients del món i per tant tenen més frustracions al descobrir que no ho poden fer tot i que no tot és com ells creuen. També explica que són moments de sentiments molt intensos pels nens i que ho passen malament. La millor reacció es no enfadar-se i no donar-hi massa importància, tot i que sí que es bo verbalitzar en veu alta el que li passa per a que ell aprengui a expressar els seus sentiments.
A veure com ens anirà!