2 d’octubre del 2011

Els terribles dos anys

El primer cop que vaig sentir a parlar dels "terrible two" em va sonar a xinés, però ara que la meva filla s'acosta perillosament als dos anys, començo a intuir per on van els trets.
I és que ja hem tingut alguna sessió de rabietes, pataletes, i tirades al terra com si estigués posseïda pel dimoni. I crec que això només és el començament. Però no em preocupa, estic positiva avui, i crec que viure aquest procés serà fins i tot divertit. (Sé que me'n penediré del que he dit).

Però no és exactament del tema de les rabietes del que vull parlar avui. Aquestes ja donaran de sí per a molts posts properament. Avui vull parlar d'un llibre que vaig agafar l'altre dia a la biblioteca. Ara hi vaig algunes tardes amb la nena, i mentre ella mira els contes jo intento fer incursions a la zona de lectura per a adults per trobar algun llibre per mi. La llàstima és que no sempre aconsegueixo sortir de la zona infantil i per tant només puc fer ullades ràpides a les lectures sobre criança mentre amb l'altre ull vigilo que la petita no es desmadri massa.
Així es com vaig veure el llibre de l'Estivill del que vaig parlar fa poc, i com he trobat el llibre que m'estic llegint ara:

Los terribles dos años; de Caroline Dunford

És un diari d'una mare que explica el seu dia a dia amb un fill de dos anys. Em fa riure bastant perquè té molt sentit de l'humor (bé, una mica pessimista, però amb gràcia), a més el diari comença el dia que el seu fill compleix dos anys, que és casualment un 10 de novembre (la meva filla va néixer l'11!).
M'agrada perquè retrata les situacions quotidianes amb realisme i es nota que ella també ho ha viscut. De fet, sembla com si estigues llegint un bloc! No retrata un dia a dia idíl·lic on tot son flors i violes, sinó que posa especial èmfasi en els moments en que tot es descontrola. A vegades és una mica exagerada, o potser és que realment té un fill molt entremaliat i molt poc menjador, però tot i això em sento identificada amb ella amb molts moments.
De tant en tant hi ha uns requadres on dóna consells pràctics i objectius sobre com afrontar les rabietes, el pas al bolquer, la son, l'alimentació... Està força bé.

Deixo algunes línies del llibre:

- " Tengo muy poco tiempo para la gente que no me interesa o que me resulta aburrida. Antes solía ser mucho más tolerante, pero si voy a renunciar a los besitos de gnomo de mi niño durante un rato tiene que ser a cambio de un entretenimiento decente."

- "Me resulta muy embarazoso que salga corriendo con un jueguete ajeno, pero al mismo tiempo me siento orgullosa de que sea tan sociable (incluso aunque sólo sea para robar)."

- " El Emperador (així és com li diu al fill) ha desarrollado una nueva modalidad de pataleta que consiste en tirarse al suelo y negarse a moverse. A veces esto viene precedido de un chillido que hace que me tiemble el cerebro dentro del cráneo, y suele ir seguido de un arrebato de golpearse la cabeza contra el suelo hasta que se hace tanto daño que para y llora mientras me lanza miradas acusadoras. Las causas obvias de esta nueva rabieta incluyen: tener que irse del parque, decirle que tine que dormir la siesta y, en general, pedirle que haga cualquier cosa que no quiere hacer."

El text dels requadres del final de cada capítol explica bàsicament que les rabietes són una fase normal del desenvolupament del nen, ja que als dos anys són més conscients del món i per tant tenen més frustracions al descobrir que no ho poden fer tot i que no tot és com ells creuen. També explica que són moments de sentiments molt intensos pels nens i que ho passen malament. La millor reacció es no enfadar-se i no donar-hi massa importància, tot i que sí que es bo verbalitzar en veu alta el que li passa per a que ell aprengui a expressar els seus sentiments.
A veure com ens anirà!

12 comentaris:

  1. La veritat és que fa pinta de divertit aquest llibre. Nosaltres ja hem passat pels dos de l'Andreu i ara estem en els tres. Fa poc la Mirashka es preguntava si no ens prenien el pèl i la veritat és que s'ho pregunta amb raó perquè si els dos anys són terribles els tres també ho són(sense voler desanimar, eh? :-P).

    Ara a mi em queden els dos i els tres també del que va darrera i tinc poooooooooor!

    ResponElimina
  2. Ai! Quin post tan adequat per a mi! Just l'altre dia per primer cop es va tirar a terra perquè no podia anar pel carrer que volia anar. Ens vam quedar de pedra! Vam pensar, bé, sembla que comença l'època de les rabietes...com que tu vas una mica per endavant, suposo que donarà per moltes entrades i ja en parlarem! De moment, ho portem bé, com tu dius...

    ResponElimina
  3. Per cert, quina gràcia això de "que mi hijo sea sociable (incluso aunque sea solo para robar)" M'he sentit molt identificada!! quin riure...:)))

    ResponElimina
  4. Carai, estaré ben atenta a les properes entrades per anar agafant truquets, experiències i consells!

    ResponElimina
  5. La veritat és que el Jordi sempre ha estat molt tranquil i de rabietes em vam passar ben poques, de totes maneres no crec que calqui que t'amoinis gaire abans d'hora, potser serà menys del que penses i segur que saps encaminar la situació. Crec que que la cosa s'allargui i es compliqui és més cosa dels pares que dels nens.

    ResponElimina
  6. Euphorbia jo també sóc de les que pensen que si la cosa s'allarga és pels pares però t'asseguro que amb l'Andreu s'allarga i s'allarga i els dos hi posem voluntat, eh? O bé ho estem fent malament i no ens adonem o aquest nen ens ha sortit difícil :-(

    ResponElimina
  7. Ep noies! Veig que estem totes conectades!

    Esther, tranquil,la pel que t'espera, aquí estarem per a desfogar-nos!!

    Anna, comença aviat la teva! I sí, el llibre fa riure molt amb frases d'aquest estil!

    Sol Solet, a vere si et podem donar consells utils per quan et toqui a tu...

    Euphorbia, m'agrada la última frase que has dit. De fet, quan diem que el nostre fill té "rabietes" ja l'estem catalogant i potser utilitzarem aquesta paraula en ocasions que no cal. Jo crec que quan m'hi trobi, les relativitzaré bastant per que segur que no serà greu!

    ResponElimina
  8. Jo també estic connectada noies.
    Recordo abans de tenir al baby que quan veia un d'aquests petits dimoniets cridant pel carrer, tonta de mi, pensava que quin nen més mal educat i que a mi mai em passaria una cosa així... evidentment ara penso que segur que em passarà i que més em val llegir sobre el tema per aprendre a resoldre la situació sense perdre els nervis. En fi, que ja m'arribarà. Molta força per les que teniu les petites feres salvatges. Jo de moment tinc un petit salvatge que mossega tot el que agafa.

    ResponElimina
  9. Mamamoderna, això de llegir sobre el tema sempre va bé. Però crec que el que realment farà falta és molt sentit comú i mooooolta paciència! Ja explicarem!

    ResponElimina
  10. Ja fas bé de llegir sobre el tema, veure que el que fa la teva petita es normal, ajuda. De vegades et consola que les rabietes del teu fill no són tan bèsties com el que llegeixes. Els terribles 2 anys t'arribaran, però tant com venen se'n van. La meva petita acaba de fer 3 anys i ara és una joia. Encara que t'ho diguin una i un altre vegada, l'única cosa important és tenir paciència. Ja ens explicaràs

    ResponElimina
  11. Bé doncs apunt les que us toca perque quan arriba és dur! Ara, perque no dir-ho (sense que o sentin) també és divertit! Si, volen indepndència, volen fer-ho tot sols, es deseperen quan una cosa no els surt com voldrien o si els negues el que et demanen, però també comencen a deixar anar perles fantàstiques, a raonar de manera brillant i a ser persones.

    I tot passa, i a la propera etapa trobes a faltar coses de l'anterior, tot i que t'asseguro que dels dos anys hi ha moltes coses que no les enyoro!

    Jo ara porto una època molt bona, en la que tot i que segueix l'estira i arronsa (això crec que serà tota la vida...) raonen molt més i entenen molt millor les explicacions i jo crec que com ens coneixem millor sabem uns i altres trobar un "entente cordiale"...

    ResponElimina
  12. Ei, nosaltres també estarem atentes, tenim els '2 al caure! Jo vaig llegir un llibre del tema molt interessant: "llantos y rabietas" de aletha solter. Per cert Onavis, la teva peque el 11 del 11 del 2011!
    Lídia

    ResponElimina