28 de febrer de 2011

Aprenent a ser pare: Incorporació

Bones, torno a ser jo!
No fa gaire que en deixar la nena a la guarderia, vaig coincidir amb dos amics més, d'aquells de tota la vida. Parlant parlant, ens vam veure tots tres allí i en adonar-nos de la situació, férem la següent reflexió:
-Osti noi! fa trenta anys nosaltres no hi seríem aquí, hi hauria les mares, o les padrines, i ara aniríem a passejar, comprar, a fer feines per casa...
-...i mira ara: això està ple de pares que porten la canalla.
-sí nen, com han canviat els temps, estem fets unes "txatxes"!

Ben lluny de ser un comentari sexista, aquesta conversa amaga un rerefons que em va fer reflexionar:
no només se'n desprèn l'evidència que la dona s'ha anat incorporant al món laboral -la qual cosa, en termes d'igualtat, és un èxit de la societat (en altres termes s'hauria de debatre)- , sinó que els homes, de retruc i sense saber-ho, ens hem incorporat al món de la criança, i de gust. Ens agrada portar els nens al col.legi, ens agrada cuidar-los quan sa mare no hi és, ens agrada posar-los a dormir, i com no estimular-los i jugar amb ells.

Penso que també és un èxit de la societat que nosaltres ara puguem disfrutar de la canalla com abans ho feien les mares; no entenc com els homes d'abans s'ho van deixar perdre (potser a alguns no els quedava remei), però em sento beneficiat per aquest canvi.
És possible que els que van promoure totes aquestes polítiques en favor de la igualtat, no comptessin amb aquest efecte col.lateral beneficiós per nosaltres. Hi hem guanyat tots, totes, i més que ningú, els petits.

DAS VATER DES KINDES.

Tolerància zero

Una de les coses en certa manera negatives que m'ha aportat la maternitat és que sóc molt més intransigent. Abans era més diplomàtica, i tolerava més bé certes situacions que ara em posen els nervis de punta.
Com que ara són més les tasques que he de fer durant el dia i tinc també molt més clar el que vull fer quan no tinc obligacions (ja sigui jugar amb la meva filla o llegir el diari els pocs minuts que puc fer-ho), no suporto perdre el temps. Bé, matiso, no suporto que em facin perdre el temps.
Al llarg del dia tot quadra com un calçador i odio haver de trencar la rutina per causes alienes a la meva voluntat i, a més normalment desagradables, com per exemple:

1. Les reunions que comencen vint minuts més tard de l'hora en què han estat convocades.

2. Els retards en els mitjans de transport públics. Que últimament ja evito a causa de la mala experiència que vaig tenir un dia.

3. Les invitacions a esdeveniments als quals no em ve de gust assistir. Dic últimament més sovint que no, dient la veritat del motiu, i sense sentir-me malament.

4.- En general: llegir llibres mediocres, veure pelis que no valen res, seguir sèries normaletes... Ara les deixo molt sovint a mitges. No és que abans m'agradés, però tenia per costum acabar els llibres que em començava o aguantar pelis que no s'ho valien.

5.- Anar a segons quins llocs perquè tothom hi va, perquè toca, perquè s'ha de fer... El temps és or, no el vull perdre!

6.- Les trucades de telefon de segons qui o a segons quina hora, en què agafar-lo em suposa no estar prou pendent de la petita o disposar de menys temps per mi sola . Sovint deixo que soni.

Bé, i la llista podria ser més llarga. Perdre el temps és bo i sa. Jo ho faig sempre que puc. Però això sí, quan ho decideixo jo!

Imatge de Boojoo

18 de febrer de 2011

Baldim baldom

Ja fa temps que em fixo que hi ha cançons infantils que són bastant cruels i truculentes. Són cançons de falda o de joc que es canten alegrement tot i el que diu la lletra. Realment no diuen res greu, Però podríem dir que no són "políticament correctes". (Per sort! Només faltaria que haguéssim de corregir les lletres!)
Que si el lleó m'ha mossegat, que si anirem a San Benet i portarem un pastisset però per la X no n'hi haurà, que a lluna son pare la crida i sa mare també, que si al marrameu li peta una castanya als morros i es mor, que si el pinxo vol punxar al panxo a la panxa amb un punxó, que si el gall li fa un petó d'estranquis a la gallina mentre dorm....
Bé i en castellà la de: "Duermere niño que vendrá el coco i te comerá" també penso que ha de fer una mica de por...
L'altre dia vaig sentir com la padrina de la meva filla li cantava una cançó que s'emporta la palma de les cançons cruels! És una cançó de falda en el que la nena es va tirant endavant i endarrere agafada de les mans. I cada cop que diuen una part del cos es fa el gest amb la mà de tallar-la. Al final, se li fa pessigolles:

"Baldim, baldom, les campanes de Salom.
Lo rei s'ha mort, l'enterrarem
a les tombes del convent,
Si no hi cap, li tallarem lo cap
Si no hi entre, li tallarem lo ventre,
Si no hi seu, li tallarem lo peu.
I si no,
li farem
marramiu marrameu"

La petita me la demana sovint i jo li canto amb alegria, però no deixa de tenir el seu mal rotllo, no?

15 de febrer de 2011

Quinze mesos

El divendres passat la petita va fer quinze mesos. Després de l'any, és una de les fites "importants" més pròximes. Els tretze i catorze mesos no tenen massa estatus, són com de transició. En canvi, els quinze sí. Almenys a mi m'ho sembla. Com l'any, o els divuit mesos. Potser el fet de que toqui vacuna i revisió mèdica fa que adquireixin aquesta importància.
Bé, al meu CAP no fan revisió als quinze mesos, només fiquen les vacunes. Així que em vaig quedar amb les ganes de saber quan pesava... A casa, la pesem amb el mètode de cutre-precisió pesant-me jo amb ella a la bàscula i després jo sola: pesa uns deu quilets i escaig segons això. Ara bé, lo de medir-la a casa, ja no sé com fer-ho...
Les vacunes no li han fet cap efecte, i tampoc massa mal quan li ficaven. Vam fer popanalgèsia i tot i que sí que se'n va adonar (apartava la xeringa amb la mà!), no va ser res d'escàndol.
Pel que fa a l'evolució d'aquest últim mes, cada cop costa més anotar els nous canvis, ja que està bastant estable.

1. Noves paraules: més, popa, nena, nas, pipi.

2. Nous jocs: li hem començat a ficar trossos de la sèrie Pingu i li agrada molt. Sobretot si fiquem sempre el mateix capítol. I també juga a l'ordinador a la pàgina del Buhoboo (molt recomanable) i del Possion Rouge (potser més aprofitable per quan sigui més gran). Li agrada molt i ho demana. Lo dolent és que ara, quan obrim l'ordinador, ella ha de fer primer la sessió de dibuixos i jocs abans no ens deixa fer res a nosaltres.....

3. La son va molt bé! Avui ha dormit de vuit de la nit fins a les sis i mitja tot seguit. I després li he donat popa i fins a les vuit. Normalment es desperta unes dues vegades, una cap a les quatre (es torna a dormir amb quatre mimos) i la de les sis (aquí sí que em toca donar-li popa i, a vegades, portar-la al nostre llit és l'única garantia de que torni a adormir-se unes horetes).

4. Porta uns mesos molt sana! Esperem que duri!!

Ah! I per molt que ho pugui semblar... no, la fotografia no és de la filla de la Belen Esteban! És de la meva petita. I l'escena no està manipulada, realment va caure dins de la cassola mentre jugava traient els pots dels calaixos.

13 de febrer de 2011

El mercat de la ganga

Hola de nou! Torno a ser jo, fins nou avís...
Aquest cap de setmana al meu poble s'ha celebrat el mercat de final de rebaixes. Totes les botigues han tret les paradetes al carrer i venien roba a preus de saldo.
Feia dies que hi pensava i no he comprat massa coses a les rebaixes pensant en aquest mercat, em reservava.
I no pas per comprar roba per mi, sinó per la petita. Jo m'he relegat a un segon lloc inclòs per aquest tema... no pot ser! Però és així i és curiós com, des que sóc mare, quan entro al Zara o a l'H & M vaig primer a la secció infantil...
Doncs aquest cap de setmana m'he firat molt, he omplert bastant l'armari de la petita. Val molt la pena, perquè hi ha roba bona i bonica a preus molt inferiors als que normalment es paguen per determinades marques (sempre he flipat com un vestit per una nena pot valer 50 o 60 euros...)
Ahir, per 10 o 15 euros vaig comprar vestidets per l'estiu i també em vaig atrevir a comprar alguna peça de roba pensant en l'hivern que ve.
No sé si hauré fet bé. L'any passat en aquest mateix mercat, vaig voler comprar pensant amb els mesos futurs i la veritat és que no ho vaig encertar gaire. La meva filla portava un ritme de creixement bastant lent els primers mesos, però de cop va créixer molt i la roba que tenia previst ficar-li a l'estiu, quan va ser el moment, li anava petita.
No es pot fer plans amb això, creixent molt ràpid. I el millor és anar comprant la roba al moment, ja ho sé. Però, tot i això, aquest any he tornat a arriscar-me. Clar que ara no tenen un creixement tan ràpid, estan més estables. I espero que l'hivern que ve, en que la petita farà dos anys, faci la talla dos i no la tres... M'hauré equivocat?? He comprat un parell de conjunts de talla 30 mesos...Espero estar de sort. No m'agradaria que els conjunts que he comprat siguin massa grans per aquesta primavera i massa petits per la tardor vinent...
Si to va bé, ja tindré un parell de conjunts xulos per l'hivern. I la resta de roba ja no em preocupa, perquè serà roba més de batalla: xandalls, malles, samarretes.. que puc trobar a qualsevol lloc bé de preu durant tot l'any. Per anar a la guarderia porta normalment roba molt còmoda. Tot i que em sorprèn que és de les úniques, hi ha molts nens (i sobretot, nenes) que van vestides de diumenge els dies de cada dia. Jo no ho entenc massa ni m'agrada, i menys per anar a la guarderia, però amb aquest tema cada família és un món.
Espero haver estat de sort. Ja us diré si he encertat o si aquesta roba que de moment guardo a l'armari haurà de quedar-s'hi sense estrenar. ..

Imatge de Monica Calvo

10 de febrer de 2011

Nova secció: aprenent a ser pare

Fa gairebé un any que llegeixo en silenci els posts de la meva dona i avui m'he decidit a escriure jo mateix.
Com que porto també quinze mesos aprenent a ser pare, i vist que la blogosfera maternal és la més densa, crec que no sobrarà el punt de vista d'un pare sobre la criança.
Com que no prevec ser massa prolífic, utilitzaré aquest bloc, quan em deixin, com és el present cas o quan els tres informàtics que he contractat li descobreixin la contrasenya.

Per ser el primer dia, començaré amb el tema estrella: el dormir; us explicaré el que passa els vespres que he de fer adormir la meva filla, quan l'Onavis no hi és.
D'entrada un se sent amb una gran responsabilitat, com aquell jugador suplent que debuta en una final de la Champions, per lesió del titular.
L'Onavis us ha explicat extensament les seves tècniques, aquí van les meves:
1. Res de popa. (per si algú ho dubtava)
2. La nena va a l'habitació pel seu propi peu al dir-li "anem a dornir?" (flipant)
3. En tancar la llum, recolza el cap al meu hombro. com si l'interruptor que acabo d'apagar fos el de les seves ganes de jugar. (aquí respiro alleujat, sembla que la cosa pinta bé, però desconfio de tanta sort)
4. Li cantó "La Presó de Lleida" . (fins que me'n canso)
5. La deixo al bressol i ella soleta es fica de costadet.
6. Li faig quatre fregues a l'esquena, que li agraden molt (això ho ha heretat de son pare), progressivament li vaig traient la mà, i ella de tant en tant gira el cap per controlar que encara hi sóc. Arriba un punt que ja no mira més, i és el moment en que utilitzo les tècniques de ballet de punta àmpliament exposades per l'Onavis, per esmunyir-me de l'habitació i anar-me'n a connectar a Internet sense ningú que ataconi el teclat.
7. Miro el rellotge i han passat onze minuts des que hem anat a l'habitació. No m'ho crec! Llavors penso que és molt injust i em quedo molt sorprès de que a mi se m'adormi tan fàcilment i que, a la meva dona, i crec que a la majoria de les mares, els costi tant. Crec que tot això respon a una sèrie de necessitats que vosaltres i només vosaltres podeu donar-los, i que a mi ja ni me les demana.
No sé si estar content o tenir-vos sana enveja, però la meva experiència és aquesta i diria que no em puc pas queixar gens.

Disculpeu si no era el que esperàveu llegir avui. En tot cas, us torno ja a la jefa i...potser fins a una altra!

Das Vater des Kindes

8 de febrer de 2011

Gana voraç

Sí, tinc una gran sort: la meva filla és menjadora.
La pregunta de "et menja?" és una de les més freqüents en aquesta edat. Com que sóc de les de la banda del sí, m'estalvio múltiples consells sobre les millors tàctiques per a que mengin. I estic la mar de contenta!
Menja de tot, li agrada provar nous sabors, menja papilles, menja trossets, menja les peces de fruita senceres, menja llenties, li encanta la verdura, el peix, menja a casa, menja a la guarderia, menja amb la cullera, menja amb els ditets, menja els cereals infantils dissolts en la llet, menja els cereals "de grans" ... tot el que li oferim! És una passada, en aquest sentit.
Quan està malalta no menja quasi res, però ja no em fa patir, perquè sé que després es compensa la mar de bé.
Vaja, que no tinc cap queixa. Al contrari, a vegades al·lucino amb les grans quantitats que pot arribar a menjar. Vaig començar donant-li poc i cada cop he anat augmentant més. Doncs molts dies he d'improvisar i treure-li més coses, perquè només fa que dir "mé".
I menja a tot hora. Qualsevol moment que et veu traginar un iogurt per desar la compra a la nevera, o berenar un plàtan, o menjar una galeta, ella de seguida m'estira del braç perquè ho vol provar.
Entre les menjades sempre fa alguna pressa de pit, i en acabar quasi sempre també, ja que tan després de dinar com de sopar li dono el pit per adormir-la. I moltes vegades vol els dos. És una llima.
Quan s'apropa l'hora de sopar, em porta de la maneta cap a la cuina, ella mateixa es fica el pitet, i em senyala la trona. I a la que em despisto, ja hi puja ella sola! I si, un cop fet el menjar, quan ja el té quasi al davant l'he de deixar reposar perquè crema (inevitable amb les sopetes de la nit), només fa que assenyalar el plat. Aprofito aquell moment per jugar amb alguns ninotets que té a la taula de la cuina, però ella no treu l'ull de sobre al plat. I em mira volent dir, "mama, no et despistis".
No hi ha dubte de quan té gana.
Jo li ofereixo pràcticament de tot, si té gana deu ser perquè ho necessita. Però em faig creus de com pot menjar tant!
Si continua així aquesta nena ens buidarà la nevera a la mínima de canvi!

7 de febrer de 2011

La càpsula del temps


Les càpsules del temps són com una mena de bagul dels records, que serveixen per a preservar intactes una sèrie d'objectes de manera que, anys més tard, al obrir-les ens transportin al moment determinat en que les vam fer.
Hi ha gent que fa una càpsula de cada any de la seva vida (deuen tenir molt lloc a casa!) i alguns fins i tot les enterren en algun lloc, per a que les trobin les generacions futures.
Jo no arribaré a tant, però sí que m'he decidit a guardar en una caixa uns quants objectes del primer any de la meva filla. Sóc molt nostàlgica i crec que gaudiré molt fent-la i també obrint-la sempre que em vingui de gust rememorar aquesta època.
Encara estic donant voltes a tot el que crec que hi ha d'haver. De moment, a la meva càpsula del temps hi ha:
1.- La polsera de l'hospital amb el seu nom.
2.- Un diari del dia que va néixer
3.- Un potet dels que feia servir per guardar la meva llet quan començava a treballar i encara prenia només pit.
4.- Un paquet buit de la marca de tovalloletes que faig servir al canviar-la.
5.- La seva primera bata de la guarderia. Talla 00.
6.- Un full dels que ens donen diàriament a la guarderia on hi diu si s'ho ha menjat tot, si ha dormit, si ha fet caca...
7.- Les seves primeres espardenyes d'estar per casa.
8.- El "Peret", el primer nino amb el que jugava i examinava atentament quan s'estava moltes estones a l'hamaca.
9.- Un dels pijames que més portava els primers mesos.

De fet, són tot de coses que igualment volia guardar i fent la càpsula ho tinc tot junt.
Ara he de trobar una caixa ben bonica per guardar-ho tot i posar-me a empaquetar!

Imatge de Paulina Lombardo

4 de febrer de 2011

El dilema de les migdiades


Les migdiades ja estan molt consolidades. S'adorm sempre molt ràpid, pràcticament només tocar el bressol: és deixar-la i ja es fica de costadet mig adormida. Com canvien les coses! Estic súper contenta. Tot i això, no dorm gaire estona: entre una hora i una hora i mitja.
Per tant, quan surto de puntetes de la seva habitació tinc la sensació d'haver posat en marxa un rellotge que fa el compte enrere i sento un tic-tac intermitent que em fa ser conscient del poc temps que tinc per endavant. M'he d'espavilar al màxim per aprofitar-lo, no puc perdre ni un minut!
D'aquesta hora i pico, una bona estona l'he de dedicar a les activitats obligatòries de la casa: endreçar la cuina, plegar la roba, escombrar... Tot ho faig el més ràpid possible perquè vull que em quedi ni que sigui una estona de temps per mi. I aquí és on entra el meu dilema.
En aquella hora el meu cos em demana a crits una bona migdiada, estic esgotada. Encara no dormim seguit tota la nit. Mentre l'estic fent dormir a ella, els ulls literalment se'm tanquen. Però tot i això dins meu tinc ganes d'aprofitar el temps de soledat per dedicar-me'l a mi: llegir el llibre, connectar-me a internet, fer trucades, fer el gos...
La majoria de vegades és aquesta segona opció la que pren força i acabo dedicant-me un petit temps a mi mateixa, a costa de sacrificar la son. Ho necessito.
Després estic zombi tota la tarda, però almenys em sento més bé anímicament.
Això sí, a les deu de la nit moltes vegades ja sóc al llit! Tard o d'hora el cansament s'imposa!

Imatge de Christie Croll

2 de febrer de 2011

Tornant a la regularitat

Dos anys. Aquest és el temps que feia que no tenia la regla. Els nou mesos d'embaràs, més els 15 mesos d'amenorrea a causa de la lactància.
No la trobava gens a faltar, però em vaig alegrar de que em vingués. Almenys és una senyal de que tot torna a funcionar bé. Ja sabia que donant el pit es normal que tardi a tornar, però començava a preocupar-me tan retard.
Doncs ja la tinc aquí. Va aparèixer sense massa avís ni dolors pre-menstruals. Ha fet una entrada bastant discreta. Tampoc he notat cap alteració en la producció de la llet, ni he sentit més dolor al pit mentre la meva filla popava.
A veure què passarà a partir d'ara. He sentit molts casos de gent a la que li canvia molt les característiques del cicle després de l'embaràs, ja sigui pel dolor, quantitat, dies de durada,...
Jo estic a l'expectativa. Sempre he estat molt irregular, tinc curiositat per saber si després d'aquest temps en que ha estat al "limbo" torna una mica més puntual o si continuarà anant a la seva. Tot i el títol del post, no sé si he tornat a la regularitat o a la irregularitat. El temps dirà.

Imatge de Menstrual Lunar Calendar

1 de febrer de 2011

Els nens es mereixen un ¡hola!

Fa poc em queixava una mica de l'excés d'efusivitat d'algunes salutacions. Doncs el cap de setmana vaig viure el revers de la moneda.
A la meva filla li agraden molt els nens (bé, així escrit sona una mica malament!). Des de sempre, quan veu nens de la seva mida o una mica més grans que ella, va corrents a veure'ls.
Per tant, quan anem pel carrer o estem en un restaurant, interactuo una mica amb els altres pares. Res de l'altre món, lo típic: jo li dic a la meva filla que li digui hola al nen, la mare del nen li diu que si li vol donar la maneta...
La majoria de vegades són converses breus, que duren lo poc que dura l'estona en que els nens es "saluden". I no he tingut mai cap problema.
Però l'altre dia en un restaurant em vaig sentir molt incomoda. Nosaltres estàvem tots tres, i a la taula del costat dues parelles amb un total de quatre fills (un que encara era nadó, i els altres entre 1 i 4 anys). La nostra filla va estar dinant amb nosaltres, però, com és normal, al cap d'una estona va voler baixar. Voltava d'aquí cap allà i, s'atansava a la taula on estaven els altres nens. Els nens se la miraven i la tocaven. Jo tota l'estona veia el que feia la meva filla, i em vaig adonar que els altres pares ni tan sols se la van mirar.
No passa res, no hi ha cap obligació. Però ni tan sols quan els seus fills baixaven de la cadira i jugaven una estoneta amb la meva filla li van preguntar res. Jo, quan els nens estaven més aprop de la nostra taula que de la seva, li vaig preguntar a una nena com es deia. No em va contestar perquè segurament encara no sabia parlar, però els pares, que em van sentir, tampoc van dir res. L'únic que feien era mirar de reüll.
Caram, vaig pensar. Això ja és ser activament antipàtic. Perquè a vegades porta més feina ignorar a la gent que dir un hola una vegada i prou. I que quedi clar que els sentia parlar català, que no eren estrangers!
I així vam estar tota l'estona; els nens donaven voltes pel nostre voltant, però l'única mare que parlava amb ells era jo. Ella no parava de parlar a la seva manera i fer carícies als nens, i ells també jugaven amb ella. D'altra banda, procurava que la petita no molestés gaire, i quan estaven fora del meu camp visual m'aixecava per veure que tot anés bé. Ells només es dirigien als seus fills i semblava realment com si no la veiessin, a la meva filla. Era tan descarat que en alguns moments se m'escapava el riure al contemplar la desídia dels pares.
Finalment, al marxar, com fem sempre, vam dir adéu. Jo ho vaig dir bastant fort i la meva filla els hi feia adéu amb la mà als nens. Doncs ni un simple adéu va sortir dels seus llavis, i tampoc dels seus fills.
A mi m'és igual que no em saludin, ja m'he creuat amb molta gent antipàtica al llarg de la vida. Però em va saber greu per la petita, que devia trobar estrany que no li diguessin adéu
No sé si és que no trobaven la meva filla prou digna o si directament eren poc comunicatius! No m'havia passat mai.

Imatge de Helen Dardik